Quan l’encís s’apaga

Tenen pressa. Molta pressa. Massa pressa, de fet. Però és que l’amant els expecta i als seductors com ell no se’ls pot fer esperar. Mentrestant, s’activa el protocol relacional dels dos presumptes colomins: intercanvi fugisser de mirades, presidit per l’anhel inconscient d’escapar d’una plomissa rutina; carícies de dubtosa passió i delicadesa, símptoma inequívoc que la proximitat dèrmica no garanteix la fusió espiritual; successió de diàlegs superficials, una apologia de la intranscendència convertida en aparent companyonia; somriures forçats, no gaire empàtics ni simpàtics, constatació que el límit entre la diplomàcia i la hipocresia és massa fi... La nostra parella, cada vegada més impacient, i ja lluny de la seva glòria, ultima el seu certificat de defunció. Comença el palpament compulsiu de butxaques, les contraccions facials, les respostes tallants, la lleugera angoixa fruit d’una addicció reprimida... L’amant acuita, i molt, sabent que el seu moment està a punt d’arribar. Ells dos ja no fingeixen; han decidit tirar pel dret i canvien la complicitat humana per la fredor robòtica del nostre protagonista ocult que, ara sí, decideix imposar la seva hegemonia invencible. És, efectivament, l’únic capaç de destrossar una harmonia en aparença indestructible: l’amant compartit; el mòbil.