Quan el patiment és bestial

Albert Serra ha rebut dures crítiques –espe­ci­al­ment dels ani­ma­lis­tes– pel seu film Tar­des de sole­dad, con­sa­grat a la figura del torero Andrés Roca Rey. Mal­grat que abo­mino la tau­romàquia i, d’altra banda, tam­poc m’agra­den, en gene­ral, el mani­que­isme i la incon­gruència, sí que coin­ci­deixo amb el cine­asta quan afirma, implícita­ment, que si real­ment tots els anti­tau­rins fos­sin con­seqüents, hau­rien de nodrir-se exclu­si­va­ment de vege­tals. Perquè en el fons, el cal­vari que patei­xen el toro i gran part dels ani­mals en cap­ti­vi­tat deu ser equi­pa­ra­ble, si bé és cert que l’infame escarni públic que rep el dis­sor­tat bòvid no es per­pe­tra –afor­tu­na­da­ment– en gran­ges, mars o pis­ci­fac­to­ries. Tot i això, la “coar­tada” que asse­gura que la dieta omnívora ens és impres­cin­di­ble queda refu­tada per la munió de veg­gies que gau­dei­xen d’una bona salut. Per tot ple­gat, con­si­dero que tots aquells anti­tau­rins que no som alhora vegans no estem gaire legi­ti­mats per a mora­lit­zar sobre aquest assumpte. I els que sí que ho esti­guin, abans de con­dem­nar els tauròmacs, hau­rien de tenir pre­sent l’afo­risme de Ciceró: “Com més moral és l’home, menys acusa d’immo­ra­li­tat els altres.”