Errejón: què ens mostra aquest cas?

Aquest cas ens demos­tra que fins i tot els que tenen un dis­curs femi­nista poden ser asset­ja­dors. Que el per­fil de l’asset­ja­dor és el d’un home de qual­se­vol edat, de dre­tes o d’esquer­res. Que els que agre­dei­xen, en les guer­res o als dor­mi­to­ris, no són mons­tres, són homes que ten­dei­xen a cosi­fi­car, és a dir, a veure les per­so­nes com coses. Que a més de dir que “el poder cor­romp”, podem dir que “el poder genera una certa sub­jec­ti­vi­tat tòxica”, que en els homes és més gran. I seguint amb el tema, vull subrat­llar tres coses: que el poder genera una certa sub­jec­ti­vi­tat tòxica, espe­ci­al­ment si ja vens de casa sent un immo­ral; que la soci­e­tat ha can­viat, ja que abans només es con­dem­nava la violència clara­ment mani­fes­tada des del prin­cipi i ara es con­demna la violència exer­cida sobre la dona que, després de començar, deci­deix parar, i que per diver­ses raons hi ha casos molt mediàtics: el de la dona dro­gada pel marit i vio­lada per dese­nes d’homes; el de Nevenka, la regi­dora per­se­guida i mal­trac­tada pel seu alcalde, i, ara, aquest! I per aca­bar, un dubte: la violència mas­clista és més estruc­tu­ral que la cor­rupció, o no?