Opinió

Tribuna

Prendre mal

“Es van tombar els pressupostos més expansius i els increments més grans en inversions i en partides socials de les darreres legislatures per un no res
“No es pot deduir que no s’ha fet res o que no s’ha governat. Resulta injust afirmar que les negociacions del govern no han servit de res o que han estat temps perdut

Dilluns passat el MHP Pere Aragonès signava el decret d’avançament electoral al Parlament de Catalunya per al 12 de maig. Era la conseqüència del rebuig del Parlament a tramitar els pressupostos de la Generalitat del 2024 arran de l’esmena a la totalitat presentada pels comuns que va obtenir 68 vots a favor i 67 en contra: els d’ERC, PSC i la diputada no adscrita expulsada de Junts Cristina Casol.

L’esmena a la totalitat tenia a veure amb un projecte que no figurava en els pressupostos (el Hard Rock) i pel qual fa dos anys els comuns van donar suport a una partida pressupostària de 120 milions d’euros per al projecte. El 13 de març van prendre mal gràcies a la irresponsabilitat política, perquè, sense menystenir els negatius efectes mediambientals del Hard Rock, la realitat és que es van tombar els pressupostos més expansius i els increments més grans en inversions i en partides socials de les darreres legislatures per un no res. Només cal veure les crítiques que l’acció dels comuns va provocar en els sindicats majoritaris, i en els professionals de la sanitat, l’educació i del tercer sector. Però, ja se sap, ser “d’esquerres” obliga a molt, fins i tot a conservar una alcaldia amb els vots de Manuel Valls i a respondre de manera incomprensible –rebequeria?– quan hom queda fora del govern de l’Ajuntament de Barcelona. Tampoc ERC i Junts semblaven disposats a arribar a acords sobre la conveniència de suprimir l’impost de successions (Junts) o el seu manteniment (ERC). La magnitud del que s’ha perdut –en termes econòmics i socials i en capacitat de negociació amb el govern espanyol– amb l’estroncament sobtat de la legislatura quedava molt ben reflectit en el dossier d’El Punt Avui de dimecres passat d’Òscar Palau i David Portabella.

I en això estem, eleccions a menys de dos mesos vista i, amb la incògnita de l’efecte que pugui tenir el retorn com a candidat del MHP Carles Puigdemont. Les primeres enquestes apunten una victòria del PSC de Salvador Illa i un frec a frec entre ERC i Junts pel segon i el tercer lloc. Alhora, els dirigents socialistes no paren d’insistir que cal girar full del 2017 i avançar cap a la reconciliació i la concòrdia perquè Espanya ens estima (quina Espanya?, la del PP, la de Vox, la del PSOE o la de Sumar?, perquè ja se sap que hi ha amors que maten). I de retruc, les forces independentistes amb una mena de duel caïnita a tres bandes (o quatre si Clara Ponsatí i Jordi Graupera presenten llista ara que l’ANC ha decidit no fer-ho) per veure qui sobreviu a costa dels altres. I així anar-hi anant, mentre ningú posa remei a les deficiències estructurals (educació i baix nivell de comprensió lectora, manca de mecanismes, de previsió i d’inversions per lluitar contra la sequera –on són les dessalinitzadores promeses fa més d’una dècada?–), a la inseguretat a les presons i dels funcionaris que hi treballen o als problemes de l’agricultura i dels pagesos, etc.

De tot plegat no es pot deduir, però, que no s’ha fet res o que no s’ha governat, com diu Jordi Turull, a pesar de les limitacions d’una majoria insuficient quan Junts surt del govern. Una decisió difícil d’entendre fins i tot per a molts militants de la formació. I resulta injust afirmar que les negociacions del govern no han servit de res o que han estat temps perdut, perquè gràcies a les negociacions van arribar els indults, l’abolició del delicte de sedició, la modificació del Codi Penal i la llei d’amnistia. No han estat cap concessió de l’Estat espanyol, sinó fruit de la lluita contra la repressió del govern de la Generalitat i dels partits d’obediència catalana. D’afegit, el traspàs de Rodalies i una proposta de finançament singular per a Catalunya que el president Aragonès explicava dimecres en una conferència a Madrid amb el rerefons de seguir insistint a acordar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

La política catalana pateix una situació de bloqueig, i repetir com a caps de llista els candidats del 2021 no sembla la millor opció per combatre l’esgotament i el desencís de la ciutadania davant les contínues picabaralles entre els partits independentistes i la sotragada de les eleccions municipals i al Congrés de l’any passat. El mirall del 2021 s’ha trencat (ERC, 33 escons –els mateixos que el PSC amb més vots–, Junts, 32 i la CUP, 9, però una abstenció del 48,7%) i no es refarà fàcilment, sobretot mentre prevalguin els retrets sobre la necessitat de fer polítiques reals al servei de la ciutadania.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.