Les petites coses

Cada any, quan s'anuncia la campanya de La marató de TV3 i arriben els anuncis televisius del disc que es ven amb els diaris amb aquelles músiques que enganxen i fan tan Nadal com els llums als carrers, els avets decorats o els festius amb botigues obertes, arriba també la clàssica discussió de si té sentit o no això de La marató. De si és o no és una forma de caritat tercermundista i de si hauria de ser l'administració la que es fes càrrec d'aportar diners per a la investigació mèdica i no calgués anar demanant petits o grans gestos als ciutadans que els fan sentir bones persones durant una estona enmig d'un espectacle televisiu. Abans de continuar en aquest camí, els voldria dir que jo sóc dels que en aquestes discussions de petita volada defenso ben a les clares les bondats de La marató, dels que faig la meva contribució, dels que m'enganxo a la tele durant el llarg programa i m'emociono quan s'expliquen aquelles històries pensades per fer-nos emocionar. I fins i tot quan s'actualitza el marcador sento un pessigolleig pensant que en aquestes coses també hi ha un fet diferencial entre la nostra marató i la gent que vivim en aquest país i els altres intents de solidaritat-espectacle que s'han fet en altres televisions que no són de casa nostra. I amb tot això no vull dir que no pensi que l'administració ha de fer la seva feina i ha de destinar diners a la investigació mèdica, però que una cosa no està renyida amb l'altra. Fa molts anys, abans que ningú imaginés que tindríem consellers verds amb iniciativa, el Capità Enciam intentava conscienciar sobre el reciclatge amb el seu lema: “Els petits canvis són poderosos.” Hi he pensat quan he vist un munt de nens i de gent gran recollint taps de plàstic per portar-los a llocs diversos com escoles, botigues i bars de camps de futbol com el de Quart. Recollien taps perquè una empresa pagués una cadira de rodes molt cara a en Guillem, un nen de Torroella de Montgrí. Ara m'assabento que les onze tones de plàstic ja s'han recollit i que molta gent continua la tasca per sumar les 50 tones necessàries per fer un implant auditiu a la Jèssica, una noia de Vilafant. Potser sí que l'administració hauria d'estar al darrera d'aquestes necessitats, però què volen que els digui, m'agrada veure nens recollint taps per ajudar algú a qui no coneixen. Són aquelles petites coses que ens ajuden a fer-nos millors.