La caixa, la clau i el poder de decisió

Com que en el fons sóc un ingenu penso que hi ha temes d'interès general sobre els quals la majoria dels partits polítics haurien de trobar punts d'acord i actuar en conseqüència. Que no caldria fer partidisme amb les coses de menjar i que davant d'una situació econòmica molt fotuda i un futur que a alguns els interessa pintar com a pitjor del que ja patim, caldria arromangar-se, fixar uns mínims i remar tots en la mateixa direcció per mirar del salvar els mobles. El que els deia, un ingenu. Perquè tot això que he escrit val pel nostre país i també per l'estat. I per Europa on, diuen, es prenen les grans decisions. Perquè si tan fotuda és la situació, que ho és amb les xifres de l'atur i les retallades ingents que ens anuncia el PP, doncs caldria posar-se d'acord a mantenir allò bàsic al marge de partidismes i visions diferents de la nació i/o de l'estat i d'Europa. Doncs, no. La visió partidista predomina per damunt de tot, sigui quina sigui la qüestió. Ens quedem en debats de Twitter, tant si parlem dels de Punto Pelota com de l'Eurovegas. I mentrestant, tanquem els ulls a una situació complicada que només es pot afrontar prenent mesures difícils i que no agraden. Això, amb la boca petita ho diu tothom. Doncs, vinga, a posar-s'hi. I no descuidem els grans debats de fons, que també cal tenir-los i aquí sí que el que pensi cadascú s'ha de defensar. Ja els avanço, però, que un punt de pragmatisme no ens faria cap mal. Hi ha qui parla de la independència com a solució de tots els mals i d'altres, els que ara governen, del pacte fiscal en una primera fase. I n'hi ha que van despistats o ens volen despistats als ciutadans. El PP a Catalunya, per exemple, diu que sense ells no es podrà avançar en el pacte fiscal. I jo em pregunto si, com quan es va començar a parlar de l'Estatut, és un moviment tàctic per frenar qualsevol avançament. I tampoc no tinc clar –i és culpa meva per no entendre-ho– què en pensa el PSC. Perquè el que està clar és que per una via o per l'altra el primer pas és tenir la caixa, la clau de la caixa i el poder de decisió sobre què fer amb els diners un cop oberta la caixa. Si és que n'hi ha encara. I això és la clau per avançar com a país, perquè si no, estem ofegats i amb la corda al coll que algú ens estreny encara que s'acabi ofegant ell mateix.