Beure a peu dret

Si diem el carrer de Bonaventura Carreras Peralta poca gent sabrà de què parlem. Carreras Peralta fou un eminent oculista, nascut a Santiago de Cuba l'any 1855, que havia tingut consultori al carrer de les Sabateries Velles i que va rebre l'homenatge gironí, dedicant-li un carrer, en ocasió de la seva mort, l'any 1906. El carrer és un trajecte curt amb casalots importants i establiment gastronòmics amb identitat. Molts pensen que allà comença el carrer de la Força, quan en realitat arranca una mica més amunt, a la plaça del Correu Vell.

Doncs a l'inici d'aquest carrer es va instal·lar fa temps un celler-bar sense pretensions. Cada dia, en caure la tarda hi fan via i s'hi concentren una multitud de persones que es proveeixen d'un pinso de vi a l'establiment. Després surten al carrer i a peu dret intercanvien opinions amb altra gent, mentre lentament van assaborint el preuat líquid. De la suma de tots els que així fan tertúlia en resulta una forta concentració ciutadana. Tal vegada hi haurà qui no estarà d'acord amb aquesta ocupació de la via pública i amb el sorollet somort que es desprèn de les converses. Però també hem de dir que és agradable que els ciutadans –sobretot els joves– es reuneixin de forma espontània i tingui xerrameques animades, amb un bon sabor de paladar. Passant per aquell indret a s'hora baixa –que dirien a Mallorca–, queda patent que no es tracta de cap disbauxa, sinó que la conversa i l'estada són civilitzades.

En moltes ciutats centreeuropees aquest costum és arrelat. Determinants establiments mantenen a l'exterior –fins i tot durant l'hivern, amb temperatures molt baixes– unes tauletes a l'alçada convenient per dipositar la beguda i restar-hi a peu dret. En aquells llocs és més freqüent la cervesa que no pas el vi, però l'argument és el mateix: conversa i beguda en bona companyia en acabar la jornada, sense l'enfarfegament d'haver de seure en una taula i perdre la possibilitat d'anar d'una conversa a una altra.

Girona és un cul de món on l'espontaneïtat brilla per la seva absència. És una ciutat oficialista i avorrida. Els habitants ens refugiem dins de les cases, on solem tenir els atractius suficients per passar l'estona, aïllats de qualsevol altra gent, mentre que les activitats de lleure, les penyes, els clubs d'amics, els grups amateurs de qualsevol activitat, gairebé no existeixen. No hi brilla la creativitat espontània, fer coses de franc, enredar-se amb projectes divertits i quimèrics, transgredir (!)... perquè fins els actes més senzills porten al darrere el segell d'alguna intencionalitat política, religiosa o publicitària. Qualsevol que no segueixi aquests cànons d'avorridíssima correcció és mirat com una espècie a extingir. I tota activitat que no comporti un rendiment material o socials als organitzadors és condemnada al fracàs. És per això que aplaudim els bevedors del carrer. Un incipient efecte d'espontaneïtat.