Una Constitució que no pot ser intocable
La Constitució celebra diumenge els trenta-un anys d'existència. I ho fa amb un sentiment agredolç sobretot de qui, com molts catalans, no se sent còmode amb el text actual. D'una banda, no es pot negar que la carta magna espanyola ha ajudat a garantir la democràcia a l'Estat espanyol en el que ha estat el més llarg període de llibertat. Drets conculcats durant anys, tan elementals com els de manifestació, vaga o elecció dels representants polítics, s'han pogut exercir amb tota normalitat, lluny de l'alarmisme amb què alguns sectors van saludar l'arribada de les llibertats. De l'altra, però, és ben cert que, en alguns aspectes, la Constitució no ha estat ben bé fidel a l'esperit original, aquell que reconeixia un estatus diferenciat a les nacions històriques, i les ha diluït en un marasme d'autonomies, fet que ha anat provocant, almenys al nostre país, amb l'afegit d'altres qüestions com ara un finançament insuficient i la incertesa pel futur de l'Estatut, una creixent desafecció. Desafecció que augmenta encara més quan es constata que les peticions de canvis en el text constitucional són sistemàticament rebutjades i, el que és més greu, que els dos grans partits estatals coincideixen a considerar la carta magna com una cosa sagrada, gairebé un tabú que no es pot qüestionar i encara menys tocar. Com si en trenta-un anys no hi hagués hagut canvis en la societat. Valdria la pena que valoressin –tenint en compte que l'Estat és el primer interessat a mantenir-se sencer– si amb les modificacions adequades, en la línia de l'esperit amb què es va redactar el text constitucional el 1978, uns quants dels seus ciutadans –molts catalans, per exemple– no es plantejarien ara què poden fer per marxar-ne.
