L’arrencada de veritat del nou curs polític

Més enllà de les declaracions en clau política d’aquests darrers dies, i de la celebració, dimarts passat, del primer consell executiu del govern català, és a partir d’aquesta setmana vinent que comença de veritat el nou curs polític a Catalunya. Dissabte se celebrarà la Diada, al cap de poc hi ha prevista la primera reunió de la taula de diàleg, i poques setmanes més tard el govern català hauria de presentar els comptes per a l’any vinent. Sense oblidar, és clar, ni el quart aniversari de l’1-O i el que representa, ni les nombroses causes judicials que mantenen Catalunya immersa en un marc de repressió sense aturador. Si el curs polític anterior va ser el de l’acord de govern entre les forces independentistes i el de la investidura del president Aragonès, el que ara comença no només servirà per veure quina estabilitat real té aquest govern –no hem parat de veure i intuir discrepàncies entre els dos socis de govern, sobretot en el que fa referència a la taula de diàleg– sinó que ens donarà les primeres claus per poder interpretar de veritat quin és el futur de la legislatura.

Les formacions independentistes han pactat donar una oportunitat –una nova oportunitat, de fet– al diàleg entre Catalunya i Espanya, però s’acosta l’hora de veure si al darrere de les declaracions ben sonants hi ha cap marge per a l’acord o si simplement estem davant d’una estratègia en què les dues parts han decidit guanyar temps i intentar situar el desacord final com més a prop millor de les properes eleccions. Seria un engany, si fos el cas. Serà en aquest nou curs polític quan ho començarem a saber, si el diàleg que pregonen no és res més que un miratge o si hi ha cap voluntat real que Catalunya pugui decidir el seu futur.

No sembla d’entrada que Pedro Sánchez tingui cap voluntat de parlar de veritat d’aquest dret que vol exercir Catalunya. En tot cas, les seves propostes –o les seves no propostes– marcaran també el curs polític català i la legislatura d’Aragonès.