El decebedor balanç de la Cop26

La cimera del clima de Glasgow deixa un pòsit de pessimisme respecte a la capacitat de la comunitat internacional de posar-se d’acord i comprometre’s per aturar tant com cal l’escalfament global del planeta i capgirar la dinàmica autodestructiva en què es troba des de fa dècades com a conseqüència directa de l’activitat humana. El diàleg i els compromisos multilaterals són imprescindibles per afrontar un problema global que està absolutament diagnosticat i quantificat fa temps per la ciència, però la realitat és que aquestes cimeres no han servit fins ara per fixar el rumb correcte i encara menys la velocitat de creuer suficient per atrapar la solució. Sembla, més aviat, que s’hagin convertit en un espectacle en si mateix, ja sigui com a passarel·la de bones intencions o, en el pitjor dels casos, com a eina per al rentat d’imatge, però en cap cas un instrument eficaç i vinculant perquè els Estats posin realment fil a l’agulla amb accions, transformacions i les inversions necessàries per avançar significativament en tres grans eixos que són determinants: mantenir l’escalfament global per sota dels 1,5 °C, aparcar els combustibles fòssils i finançar la transformació climàtica dels països pobres i emergents.

És evident que els canvis que són necessaris per assolir tots aquests objectius, que afecten el model econòmic, la producció d’energia, el consum en general i l’alimentari en particular i els modes de vida de milions de persones, tenen costos molt importants en diners i en impopularitat. Costos que només es poden afrontar amb dosis encara més grans de convicció, determinació i valentia difícils de trobar entre els governants, i que se sumen a les dificultats interposades per les grans corporacions, que manen tant o més que els governants i només es mouen pel càlcul de beneficis i pèrdues. En aquest context, la pressió social en tots els fronts, polític, econòmic, comercial i mediambiental, sembla el motor de canvi més fiable per impulsar aquesta transformació.