Europa relaxa la lluita climàtica

La Unió Euro­pea ha endar­re­rit dos anys –del 2025 al 2027– l’apli­cació de la nor­ma­tiva d’emis­si­ons Euro 7 als vehi­cles i el Regne Unit s’ha ali­neat amb la UE i situa la fi de la venda de motors de com­bustió l’any 2035 en lloc del 2030. Men­tres­tant, el secre­tari gene­ral de l’ONU, António Guter­res, s’expressa en to poc menys que apo­calíptic. El pri­mer que s’ha d’exi­gir a uns i altres és clare­dat, no cops de volant. Ser clar no només con­sis­teix a des­criure què ens espera per cada grau d’escal­fa­ment, també exi­geix deta­llar els cos­tos en mobi­li­tat, benes­tar, eco­no­mia i lli­ber­tat indi­vi­dual que tin­dria acce­le­rar les res­tric­ci­ons. Men­tre no expli­quin de què ens hau­rem d’estar en les pròximes dècades si volem con­te­nir la crisi climàtica, ens esca­ti­ma­ran infor­mació bàsica per pren­dre deci­si­ons clau en la vida de les per­so­nes, les famílies i els països. La con­tra­dicció entre el dis­curs de Guter­res i el rela­xa­ment de les mesu­res a Europa, a banda de ser des­con­cer­tant, fa pen­sar que un altre equi­li­bri és pos­si­ble i que els governs ente­nen que han de cor­re­gir el balanç entre la urgència per fre­nar l’escal­fa­ment i con­te­nir els danys en la recon­versió de la mobi­li­tat que, en una sim­pli­fi­cació interes­sada i fal·laç, s’ha pre­sen­tat com a res­pon­sa­ble de les emis­si­ons con­ta­mi­nants.

Qui relaxa els can­vis és la tra­di­ci­o­nal­ment res­pon­sa­ble Europa, punta de llança en l’adopció de mesu­res de pro­tecció del pla­neta men­tre les grans potències veïnes –aquí no hi ha fron­te­res– con­ti­nuen eme­tent con­ta­mi­nants de manera irres­pon­sa­ble i com­prant impúdica­ment quo­tes d’emis­si­ons als països sense indústria. El resul­tat és que els cos­tos energètics bai­xos impul­sen un fort ritme de crei­xe­ment indus­trial en les potències emer­gents que, amb l’ajuda ines­ti­ma­ble de la glo­ba­lit­zació dels mer­cats, comer­ci­a­lit­zen a Europa pro­duc­tes a preus més com­pe­ti­tius però amb un rere­fons clar de com­petència des­lle­ial. Pen­sant en la salut del pla­neta –l’abundància i freqüència de fenòmens mete­o­rològics extrems dona la raó a Guter­res– però també en l’equi­tat, cal­dria fer pas­sar per l’adreçador els grans con­ta­mi­nants abans que Europa s’atipi d’una bata­lla que en soli­tari no gua­nyarà.