El preu del poder

El joc d’interes­sos dels par­tits polítics ha acon­se­guit ali­near el tri­ple fracàs que suposa que, en pocs dies, ni el govern de Bar­ce­lona ni el de Cata­lu­nya, ni el d’Espa­nya, hagin pogut apro­var els pres­su­pos­tos per al 2024, que són ni més ni menys que la llei fona­men­tal per gover­nar i la seva prin­ci­pal res­pon­sa­bi­li­tat com a gover­nants. Hi ha una obvi­e­tat matemàtica que asse­nyala l’ori­gen d’aquest fracàs en una der­rota elec­to­ral i un govern en mino­ria, ja que ni Coll­boni ni Ara­gonès, ni Sánchez, van ser els més votats pels ciu­ta­dans i cap d’ells té garan­tit el suport al seu pro­jecte. Cer­ta­ment, el sis­tema no els impe­deix bus­car acords per acon­se­guir el govern, però això dipo­sita en mans dels repre­sen­tants polítics i dels seus par­tits la res­pon­sa­bi­li­tat de saber posar els interes­sos gene­rals dels ciu­ta­dans, de la ciu­tat i del país clara­ment per damunt de tot, espe­ci­al­ment dels seus interes­sos par­ti­cu­lars, que tenen molt a veure amb els tac­ti­cis­mes dels par­tits i els càlculs elec­to­rals. I és jus­ta­ment aquí on el fracàs pres­su­pos­tari d’aquests últims dies, tri­ple i con­ca­te­nat, és la victòria per gole­jada de la falta de res­pon­sa­bi­li­tat i l’ego­isme par­ti­dista.

Jaume Coll­boni, que pot sobre­viure a una moció de con­fiança, pre­fe­reix això a arris­car-se a viure a l’ombra de Xavier Trias –exal­calde i gua­nya­dor de les muni­ci­pals– o d’Ada Colau –alcal­dessa els últims vuit anys– i, per la seva banda, els comuns han posat la seva par­cel·la de poder (Bar­ce­lona) al davant d’uns pres­su­pos­tos expan­sius, soci­als i molt neces­sa­ris tant per a Bar­ce­lona com per a Cata­lu­nya. L’efecte dominó ha cre­uat la plaça de Sant Jaume, on a Pere Ara­gonès no li ha dol­gut gens pre­ci­pi­tar la cita amb les urnes perquè és pre­fe­ri­ble un can­di­dat Puig­de­mont a l’exili i amb Junts en hores bai­xes. I a Pedro Sánchez no li surt a compte nego­ciar uns pres­su­pos­tos a l’alça amb Junts i ERC en plena cam­pa­nya i amb un PSOE ja molt alte­rat per l’amnis­tia i els pac­tes amb l’inde­pen­den­tisme, sobre­tot si pot pror­ro­gar-los, espe­rar una victòria pro­nos­ti­cada de Sal­va­dor Illa i afron­tar després una nego­ci­ació més ama­ble dels comp­tes del 2025. Càlcul, tac­ti­cisme, blo­queig, només hi gua­nyen els par­tits, i només hi per­den els ciu­ta­dans.