El nou mosaic polític

Els partits petits, antieuropeus, xenòfobs i radicals de dreta i d'esquerra estan ocupant espais considerables en les institucions europees i també en els parlaments nacionals dels estats membres de la UE. Ho fan esgarrapant vots als partits grans que han governat Europa en els últims 50 anys. Ja no són una minoria insignificant de la qual es pot prescindir. Formen part del nou mosaic polític que es dibuixa en les democràcies colpejades per la crisi econòmica i social.

A les eleccions generals de Suècia del setembre va tornar a guanyar la socialdemocràcia, que va desplaçar els conservadors. Però el partit que ha governat els suecs durant més de 80 anys des de la seva fundació no pot formar un govern sòlid. Necessita el suport d'altres forces. Això no és gens nou si tenim en compte que només cinc democràcies occidentals són governades per un sol partit. Els Demòcrates Suecs, partit de dreta extrema, va pujar 7 punts i amb un 13 per cent dels vots va passar de 20 a 49 diputats. No entraran al govern ni tampoc condicionaran les accions del nou primer ministre socialdemòcrata. Però estan condicionant la política d'un dels països més estables i més progressistes d'Europa.

El Front National a França ha crescut amb vots que venien de la dreta però també de l'esquerra. A les eleccions europees del mes de maig, el partit de Marine Le Pen va ser el triomfador amb 24 escons, 4 més que el partit conservador, que busca ara un nou líder. Les darreres enquestes donen al FN la victòria en unes eleccions presidencials, si se celebressin en aquests moments tan depriments per al Partit Socialista i per al president Hollande i el primer ministre Valls.

Els alemanys sembla que estan blindats per la gran coalició entre Angela Merkel i els socialdemòcrates. Però a les eleccions europees el partit Alternative für Deutschland (AFP) va aconseguir entrar al Parlament després d'haver obtingut un 7 per cent dels vots. L'AFP no és un partit extrem. Simplement proposa un desmantellament ordenat de l'euro i és una càrrega de profunditat per la gran coalició. No tant per la seva força amb escons sinó perquè el gruix dels seus votants són de professions liberals, gent d'ordre, que considera que Alemanya ha de deixar de ser el partit donant més important de la UE.

Fa una setmana es produí la significativa victòria del UKIP (United Kingdom Independence Party) a les eleccions parcials del districte de Clacton. Per primer cop, el partit liderat pel contradictori Nigel Farage ha situat un diputat antieuropeu a la Cambra dels Comuns. Aquest triomf ha estat un cop polític baix per al primer ministre David Cameron, que haurà de lluitar per revalidar el seu mandat en les eleccions de l'any vinent. El diputat conservador Douglas Carswell va abandonar l'acta de diputat conservador a l'agost i va provocar una elecció parcial a la qual s'ha presentat amb les sigles del partit de Nigel Farage. Ha guanyat amb un 60% dels vots. El mateix dia se celebrava una altra elecció parcial en un barri de Manchester i UKIP no va guanyar per la diferència de 617 vots en un districte que és un feu laborista gairebé inexpugnable.

Les eleccions parcials al Regne Unit són un termòmetre. No canvien l'estat de la qüestió, però indiquen el descontentament i els avisos que l'electorat envia al partit conservador, als laboristes i als liberals demòcrates que naveguen a la deriva després de tres anys de governar amb els conservadors de Cameron. Aquests resultats mostren que el desencís de molts britànics es canalitza cap a un partit nou, extravagant, conservador com cap altre, que aspira a sortir d'Europa sense cap mena de precaucions. El creixement del UKIP també respon al distanciament entre els partits clàssics de la política anglesa i el gruix de la gent que se sent desmotivada i busca noves idees i solucions cada cop més simples. La presència sobtada de partits nous que envaeix l'arc parlamentari de molts països europeus pot ser un indici que anuncia canvis de fons en la manera de gestionar la política.

El mateix es podria dir de Catalunya i d'Espanya. L'aparició de forces que recullen vots de les formacions grans s'ha comprovat en les eleccions europees i així ho indiquen les enquestes. Hi haurà una implosió en els parlaments en les eleccions que se celebrin en els propers mesos. És una forma de vehicular el mal humor, les conseqüències de la crisi i la desesperació de molts que no aguanten més ajustos, més retallades, més baixades de sous i la pèrdua dels beneficis del contracte social. És, en paraules de Moisés Naím, el resultat de la caiguda de les barreres financeres, jurídiques, organitzatives i culturals que separaven els professionals de la política de la gent del carrer, dels ciutadans que tenen cada cop més informació i poden desequilibrar l'statu quo.