Opinió

Tribuna

No prenguem mal

“Si cadascú tira pel dret, amb tantes reaccions distintes com casos personals es produeixin, això pot ser un desastre

Va ser J.M. Aznar qui vati­cinà que abans de pro­duir-se una frac­tura política a Espa­nya, amb la sepa­ració de Cata­lu­nya, n'hi hau­ria una de social al ter­ri­tori que volia escin­dir-se'n. L'afir­mació con­tun­dent no s'alçava, tan­ma­teix, sobre el no-res. No dis­si­mu­lant la per­cepció que, a l'hora de la veri­tat, els cata­lans par­ti­da­ris de la inde­pendència ens bara­llaríem entre nosal­tres, aven­tu­rava un horitzó com­pli­cat a par­tir de la nos­tra tirada tra­di­ci­o­nal cap a la divisió diguem-ne orga­nit­za­tiva: dues enti­tats, dos casals, dos par­tits, dos tea­tres, dos... La detenció de la bat­llessa de Berga, Mont­ser­rat Ven­turós, amb les reac­ci­ons poste­ri­ors, és un exem­ple ben clar d'allò que ens pot pas­sar si no pro­cu­rem fer les coses ben fetes, és a dir, tot el con­trari de fer-les amb més patri­o­tisme que ciència. És a dir, ningú a hores d'ara no pot pen­sar que Espa­nya des­a­pro­fi­tarà qual­se­vol pre­text per a crear divisió entre els par­ti­da­ris de la inde­pendència, com a mesura eficaç d'afe­blir aquesta causa.

La lega­li­tat cata­lana actual és sub­sidiària de l'espa­nyola, en depèn i, en no exis­tir-ne una de pròpia que superi o des­bordi la cons­ti­tu­ci­o­nal de 1978, Espa­nya té la pae­lla pel mànec a nivell jurídic i es creu, doncs, legi­ti­mada per a pre­sen­tar davant del món, com a il·legals, les aspi­ra­ci­ons cata­la­nes de sobi­ra­nia. Ara i tant, doncs, a l'espera que el Par­la­ment aprovi les tres famo­ses lleis de des­con­nexió i que el nou marc entri en vigor, no estem empa­rats per una cui­rassa jurídica prou forta que ens eviti segons qui­nes reac­ci­ons repres­si­ves a certs ges­tos dels nos­tres càrrecs elec­tes o repre­sen­tants gover­na­men­tals. I, de cap manera, als nos­tres fun­ci­o­na­ris, uni­for­mats o de paisà. No podem estar des­pre­vin­guts i dei­xar a la impro­vi­sació o a l'espon­taneïtat patriòtica cadas­cuna de les res­pos­tes indi­vi­du­als que es vagin pro­duint, a mesura que es des­ple­gui una veri­ta­ble cam­pa­nya de reque­ri­ments, com­pa­rei­xen­ces a decla­rar, ame­na­ces, san­ci­ons o inha­bi­li­ta­ci­ons. Si cadascú tira pel dret, amb tan­tes reac­ci­ons dis­tin­tes com casos per­so­nals es pro­du­ei­xin, això pot ser un des­as­tre. És impres­cin­di­ble, per tant, que les for­ces sobi­ra­nis­tes adop­tin una estratègia única de res­posta a l'acció repres­siva, coer­ci­tiva o pro­vo­ca­dora de l'Estat i que tot­hom sense excepció s'avin­gui a apli­car-ne la con­ducta acor­dada, dis­tin­gint molt bé allò que no se'ls pot dema­nar als fun­ci­o­na­ris públics, ara i tant, però que sí que ho poden fer, els càrrecs elec­tes o gover­na­men­tals, sem­pre però for­mant part d'una veri­ta­ble estratègia ben pre­pa­rada.

Des d'ara i fins a l'estiu vinent, esce­nari límit posat pels par­tits inde­pen­den­tis­tes perquè entri en vigor la lega­li­tat cata­lana des­con­nec­tada de l'espa­nyola, Junts x Sí, CUP –i tant de bo CSQP i ECP– han de posar-se d'acord i pac­tar unes pau­tes comu­nes de com­por­ta­ment i res­posta davant el setge legal de l'Estat. I el pri­mer que cal és no errar el tret i no entrar en una pica­ba­ra­lla estèril, en una espi­ral de retrets mutus sense fi, perquè això ens debi­lita i ens treu cre­di­bi­li­tat aquí i a fora. Ni es poden con­ver­tir els Mos­sos en blanc de la indig­nació inde­pen­den­tista, quan Cata­lu­nya encara no ha deci­dit desa­ca­tar la lega­li­tat espa­nyola per obeir només la cata­lana, ni ningú pot acu­sar els elec­tes muni­ci­pals encau­sats de tre­ba­llar, incons­ci­ent­ment, per Espa­nya. És evi­dent que no es podran pre­veure totes i cadas­cuna de les mesu­res que pot empren­dre l'auto­ri­tat espa­nyola, però prou asses­sors, juris­tes i per­so­nal espe­ci­a­lit­zat hi ha per pre­pa­rar res­pos­tes intel·ligents als envits de l'Estat, res­pos­tes que estalviïn heroïcitats per­so­nals inne­cessàries en aquest moment i, lògica­ment, una guerra civil dialèctica entre inde­pen­den­tis­tes. Tots hi sor­tiríem gua­nyant i el país no hi per­dria en des­gast, deso­ri­en­tació i can­sa­ment.

El per­so­nal labo­ral i el fun­ci­o­na­riat, ara, no pot fer més que com­plir la lega­li­tat vigent. I cons­ti­tu­eix un gravíssim error de càlcul con­ver­tir els Mos­sos, la poli­cia de la Gene­ra­li­tat, en l'ene­mic públic número u, com si pogues­sin fer una altra cosa que no sigui aten­dre les ordres de l'auto­ri­tat judi­cial, ara espa­nyola, com hau­ran d'aten­dre-les també quan, el dia de demà, aquesta auto­ri­tat sigui cata­lana. Els Mos­sos, amb TV3 i Cata­lu­nya Ràdio, són dels pocs ins­tru­ments d'estat de què ara dis­po­sem i, si bé no són encara ple­na­ment nos­tres, és d'incons­ci­ents posar-nos-els en con­tra, tenint en compte, a més, que sem­pre els neces­si­ta­rem i, segons en quins moments, seran impres­cin­di­bles per al procés i el país i no cal entrar en detalls. Suport, doncs, a la bat­llessa Ven­turós i al con­se­ller Coma, als Mos­sos i, sobre­tot, a la intel·ligència, l'astúcia i la pre­visió. Els nos­tres ene­mics mai no podem ser nosal­tres matei­xos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia