Opinió

Tribuna

El poeta Xavier Amorós

“Gran conversador, m'hauria agradat veure'l ‘en acció' a la seva botiga de teixits

Diven­dres vaig anar a visi­tar, a Reus, Xavier Amorós, acom­pa­nyat de l'amiga Elena de la Cruz, pro­fes­sora i edi­tora. Havíem coin­ci­dit un dia de fa dos o tres anys al Cen­tre de Lec­tura, però jo tenia mol­tes ganes de coneixe'l en per­sona. Gran con­ver­sa­dor, m'hau­ria agra­dat veure'l en acció a la seva botiga de tei­xits, Les Amèriques, al car­rer de Llo­vera, que va abai­xar la per­si­ana l'any 1982. Ens explica que era una botiga en què, a banda les con­su­e­tu­dinàries transac­ci­ons comer­ci­als, s'hi enra­o­nava molt. Un dels seus lli­bres de poe­sia du, jus­ta­ment, el títol de Guar­deu-me la paraula: i és que anti­ga­ment els trac­tes entre la gent de bona fe es tan­ca­ven amb la paraula. Ni firma, no calia!

No sé si trac­tar en Xavier de vós, com escau­ria, o de vostè, com segu­ra­ment aca­baré fent. De seguida, però, ell em con­vida al tuteig, i jo, tot i que en algun moment titu­bejo, segueixo el seu con­sell. La pri­mera notícia que en vaig rebre fou gràcies als dos poe­mes que apa­rei­xien en la cèlebre anto­lo­gia de Cas­te­llet-Molas: “Ara sóc a la falda de casa. / Una sen­tor de pa m'obre la gana / i els crits dels fills / m'esti­ren per les mànigues.” Tinc la pri­mera edició d'aqueix lli­bre, de títol ja con­sig­nat, adqui­rit fa temps al lli­bre­ter Ramon Costa, de Vic. En un revolt de la con­versa, en Xavier ens parla dels gar­ro­fins, les lla­vors de les gar­ro­fes (i evoca l'expressió fer la farina blana). És un home que con­serva el do de gents del comer­ci­ant que va ser. Ara es refe­reix a les cabre­tes, uns car­gols gros­sos, de closca blan­qui­nosa, que feien de tall per als arros­sos. Més tard, evoca una mala experiència amb la neu, que remunta a la seva infan­tesa, a Pra­dell de la Tei­xeta, el poble de l'avi patern, quan va patir-hi els efec­tes d'una senyora nevada gau­dida amb mit­jons desen­grei­xats. També ens fa saber que, a deu anys, al col·legi reu­senc de la Sagrada Família, ell mateix va ense­nyar a lle­gir Joan Fer­raté (“el savi; el Gabriel era el geni”), només un any més jove que ell. I recorda, encara, amb emoció, l'obra de tea­tre que ha com­post, amb frag­ments de les seves memòries, Dolors Juan­pere.

I, de bell nou, Pra­dell, “el bres­sol on no vaig néixer”, “la deu mateixa de l'aigua”, poble al qual va dedi­car els dotze poe­mes immor­tals d'Enyoro la terra (1959), ree­di­tats el 2013 per Obra­dor Edèndum: “Sóc al Pra­dell de les cinc del matí / [...] i començo a com­pren­dre / el perquè de les coses meves.” Reme­mora les boi­res que seguien els rius i que arri­ba­ven a aquest poble tan pin­to­resc del Pri­o­rat. L'Amorós té un som­riure que fa honor al seu cognom. Abans de mar­xar, em regala Anto­lo­gia poètica (1940-1964), i, en la dedi­catòria, hi posa que ens hem cone­gut massa tard. Tor­nant a Vila­franca, em con­formo pen­sant que val més tard que mai. I con­firmo que, més de trenta anys enrere, conei­xent el poeta, jo ja vaig començar a conèixer l'home.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia