Ni democràcia, ni unitat

“Qui renuncia a la llibertat per comprar seguretat no mereix ni llibertat ni seguretat.” Aquesta frase atribuïda a Benjamin Franklin, encara vigent, també podríem aplicar-la per al cas espanyol, convenientment actualitzada: “Qui renuncia a la democràcia per mantenir la unitat es quedarà sense democràcia ni unitat.” En plena involució, no hem de perdre de vista que la democràcia, entesa com a gestió col·lectiva dels afers públics, no és el millor sistema, sinó l'únic que permet resoldre els problemes, perquè evita que els conflictes esdevinguin sagnants, enquistats o irresolubles. La democràcia substitueix la força i el greuge per la regulació de la convivència pacífica.

Enfront la por raonable davant del fet que una part de l'Estat se segregui, no el govern espanyol, sinó el conjunt de la societat està reaccionant de manera suïcida. La pedagogia dels fets ens indica com alegrement la majoria d'espanyols, per acció o omissió, està sacrificant la democràcia per provar de mantenir del mateix color el mapa après a l'escola. Per mantenir Catalunya sota la sobirania estatal s'està permetent el desballestament del sistema democràtic, en nom d'una Constitució elevada a la condició de mantra religiós.

S'han degradat greument les institucions, amb una òbvia promiscuïtat de poders. El poder judicial ha estat dirigit per executar una repressió dissenyada des de l'àmbit polític. No hi ha hagut recances a la intervenció del govern a l'hora de moure jutges i fiscals. El Tribunal Constitucional ha esdevingut el braç jurídic del PP, sense ni tan sols esforçar-se a dissimular-ho. Les sentències respecte a la qüestió catalana estan motivades per una animadversió política contra l'independentisme. Aquesta és una situació que ve de lluny, perquè el poder judicial espanyol mai no va ésser mai depurat dels residus de la dictadura que van actuar com a engranatge de la repressió franquista.

La premsa, també contaminada del vell franquisme, ha actuat com a instigador de la repressió i atiador de l'odi contra Catalunya. La connivència entre mitjans ha permès combinar una apagada informativa sobre el nostre país, amb exclusió de veus alternatives sobre el discurs oficial, amb una política deliberada de propaganda antiindependentista, on les notícies falses i difamacions són armes habituals d'una guerra bruta. Cal destacar, a més, el silenci còmplice de la intel·lectualitat i l'ús de columnistes i tertulians per atiar perillosament l'odi i el menyspreu.

Operacions subterrànies de l'Estat són en ple funcionament per contaminar a còpia de fabricació de mentides, calúmnies o investigacions per tractar d'atacar i desacreditar els independentistes, amb unes tècniques copiades de l'Stasi a l'hora d'enfonsar carreres o deteriorar la imatge pública dels dissidents. La persecució i criminalització de les estelades, els símbols, la unitat de la llengua, està tenint com a conseqüència un divorci irreversible entre bona part de la societat catalana i l'espanyola. La corrupció de la democràcia espanyola avança inexorablement entre la indiferència de la ciutadania, sense adonar-se que no s'està fent mal a Catalunya (la qual té un horitzó raonable de solució per als seus problemes), sinó a un Estat que assisteix impassible a una degradació institucional i moral cada vegada més incontrolable.

La cruel paradoxa és que aquest joc brut sistemàtic, aquest ús de clavegueres executives, legislatives, judicials, policials i mediàtiques, està impedint que els catalans partidaris de mantenir la unitat no puguin escollir entre república catalana o monarquia espanyola, sinó que es veuen abocats a triar entre democràcia o dictadura. La contaminació que prové de La Moncloa està abandonant a la seva sort aquells partidaris de pactes o terceres vies ja impossibles.

Podríem enumerar encara més factors que es tradueixen a deteriorar, fins a extrems turcs, la democràcia espanyola, entre la indiferència o el silenci de la seva societat (amb excepcions com Ramon Cotarelo o Iñaki Gabilondo). La cruel paradoxa és que, com introduíem al principi, això no serveix per aturar el procés (i per tant no salvarà la unitat) i en canvi ha desvirtuat una democràcia que, a diferència de les europees, no prové de l'antifeixisme, sinó tot el contrari. Al cap i a la fi, la pròpia Constitució de 1978 assumia l'acte de violència de 1939, motivat en bona mesura per l'anticatalanisme dels elements reaccionaris que el perpetraren. Al cap i a la fi, bona part del que passa respon a la idea que allò que la violència va unir, la democràcia ho ha de separar.