Opinió

Tribuna

Europeïtzar el procés

“En una gran manifestació sobiranista, hi hauria d'haver tantes banderes europees com estelades i un sol crit corejat per la gernació: “Europa, Europa, Europa!”

Fa poc, cor­res­pon­sals euro­peus de mit­jans estran­gers par­la­ven del procés català a la tele­visió naci­o­nal. Cer­tes con­si­de­ra­ci­ons van ser una galleda d'aigua freda a l'opti­misme naïf que ens carac­te­ritza, encara. Asse­nya­la­ven les difi­cul­tats enor­mes que pre­ve­ien per al tri­omf sobi­ra­nista, així com una certa fatiga per repe­tir davant els seus lec­tors, imat­ges de mani­fes­ta­ci­ons al car­rer, tot espe­rant ges­tos polítics més deci­dits. Algú va repro­duir la idea que, a Europa, el cas català inco­mo­dava la majo­ria d'estats, que es tre­ien les puces de damunt afir­mant que era una qüestió inte­rior espa­nyola i no un tema euro­peu.

Convé apel·lar a la nos­tra tra­dició euro­pe­ista, en con­trast amb una Espa­nya de vocació menys euro­pea. No sols la història, sinó la rea­li­tat, ho con­fir­men. No cal, doncs, recu­lar fins a l'època del “gran Car­le­many, mon pare”, com diu l'himne andorrà, ni al segui­ment català de la pri­mera i segona guer­res mun­di­als, per demos­trar-ho. Així, si Espa­nya i Por­tu­gal ingres­sa­ven a la UE, el 1986, qua­tre anys abans ja s'havia fun­dat el Patro­nat Català pro-Europa que, el mateix 1986, obria dele­gació en un emplaçament brus­sel·lès emblemàtic com la Rue de la Loi. El PCPE, amb J. Pujol, nai­xia per pro­moure i coor­di­nar acti­vi­tats de relació entre el Prin­ci­pat i la Europa ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada. Amb els anys i la ter­ri­to­ri­a­lit­zació d'aquest orga­nisme, faci­lità apre­nen­tat­ges i enfortí exper­te­ses en matèria euro­pea, d'una manera molt llo­a­ble, a dese­nes de per­so­nes. Era l'expressió ins­ti­tu­ci­o­nal, con­sor­ci­ada amb orga­nis­mes públics i pri­vats, de la volun­tat euro­pea de la soci­e­tat cata­lana, per sobre de les escas­ses com­petències en aquest àmbit. Fins i tot, el 2001, va cons­ti­tuir-se una Con­venció Cata­lana amb l'objec­tiu de faci­li­tar la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana en la defi­nició de l'Europa del futur, una experiència que, amb l'excepció del País Basc, no es produí enlloc més d'Europa. Fins i tot en un esta­tut tan reta­llat com l'actual, hi ha tot un capítol i nou arti­cles dedi­cats a les rela­ci­ons de la Gene­ra­li­tat amb la UE, el dar­rer dels quals dóna cober­tura legal a l'esta­bli­ment d'una dele­gació de la Gene­ra­li­tat davant la UE que ja s'ins­ti­tu­ci­o­na­litzà amb J. Mon­ti­lla. No és tam­poc fruit de l'atzar que, en dei­xar la pre­sidència, P. Mara­gall creés la Fun­dació Cata­lu­nya Europa, al gener del 2008, reco­nei­xent que “la per­so­na­li­tat naci­o­nal de Cata­lu­nya està dotada d'una inne­ga­ble vocació euro­pea”.

La cons­trucció d'un estat nou reque­reix una arqui­tec­tura molt com­plexa que, din­tre una uni­tat supra­na­ci­o­nal com l'euro­pea, adqui­reix encara més mati­sos. No és mai fruit de la impro­vi­sació dels que ho desit­gen o resul­tat de la bona fe, la gene­ro­si­tat democràtica o la soli­da­ri­tat política dels que ho hau­ran de reconèixer. Tot obe­eix a una engi­nye­ria labo­ri­osa, en què no es pot menys­te­nir cap detall. La rea­li­tat sem­pre s'acaba impo­sant i, mal­grat llui­tar con­tra totes les adver­si­tats, hi ha bons exem­ples de tri­omfs polítics que sem­bla­ven impos­si­bles. És el cas d'Eslovènia, que es va con­ver­tir en estat inde­pen­dent tot i no haver-ho estat mai abans, i sense tenir el suport de la UE, ni dels Estats Units. I ara, amb el Brèxit, la con­tinuïtat d'Escòcia a la UE només és pos­si­ble en la mesura que aquesta es des­vin­culi del Regne Unit i esde­vin­gui un estat inde­pen­dent, cir­cumstància que cada cop és vista amb més sim­pa­tia a Brus­sel·les, par­ti­cu­lar­ment després de la rei­te­rada volun­tat euro­pe­ista d'Escòcia, expres­sada a les urnes. A això, cal afe­gir-hi el tre­ball per­ma­nent de lobby a les ins­ti­tu­ci­ons, entre els par­tits d'ide­o­lo­gies afins, prop dels estats cons­tituïts a les dar­re­res dècades, en con­tacte amb estats de dimen­si­ons sem­blants a les de Cata­lu­nya, emprant totes les con­ne­xi­ons i con­tac­tes pos­si­bles en tots els àmbits (cul­tura, esport, ciència, medi­cina, empresa) i tot allò que pro­por­ci­oni a Cata­lu­nya pres­tigi i generi sim­pa­tia, sense obli­dar els motius geo­es­tratègics i, fins i tot històrics, que ens enfor­tei­xin en relació amb Espa­nya. Però, resta encara un altre ins­tru­ment, fins ara no uti­lit­zat mas­si­va­ment, que crec que fóra defi­ni­tiu: en una pro­pera con­cen­tració davant d'un tri­bu­nal, o en una gran mani­fes­tació sobi­ra­nista, hi hau­ria d'haver tan­tes ban­de­res euro­pees com este­la­des i un sol crit core­jat per la ger­nació: “Europa, Europa, Europa!” Aquesta imatge i aquest so anul·larien, defi­ni­ti­va­ment, l'afir­mació que no som una qüestió euro­pea, sinó només espa­nyola. Davant d'una rea­li­tat que amb tanta clare­dat inter­pel·lés Europa, la UE no podria ama­gar-se com ara, per més sim­pa­ties o no tan­tes que l'actual UE ens pro­vo­qui. A més de patri­o­tes, ens cal també ser intel·ligents, si de debò volem gua­nyar la lli­ber­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia