Retratats

Tot­hom tenia clar que s'havia arris­cat massa en els ter­mi­nis i que s'estava jugant amb foc, però pocs podien ima­gi­nar el desen­llaç final. El parc científic i tec­nològic de Girona està abo­cat a la liqui­dació o, dit d'una altra manera, es posa a la venda perquè les ins­ti­tu­ci­ons no han arri­bat a cap acord per rene­go­ciar un deute que pesava com una llosa. Ara tot­hom demana calma, asse­gu­ren que res està per­dut, que s'obren mol­tes pos­si­bi­li­tats, que les empre­ses que hi estan ins­tal·lades no han de patir, que el parc podrà seguir amb la seva acti­vi­tat... Però el cert és que s'obre un període d'incer­tesa, que es pot allar­gar fins a dos anys, que ningú sap què pot pas­sar i que res garan­teix la con­tinuïtat d'un ens que es va crear com un espai de trans­ferència de conei­xe­ment de la uni­ver­si­tat al sec­tor empre­sa­rial i com a impul­sor per a la cre­ació de com­pa­nyies en sec­tors emer­gents. I el cert és que aquesta funció l'està com­plint amb escreix i obte­nint bene­fi­cis. Ara mateix, al parc hi ha un cen­te­nar d'empre­ses i 1.300 tre­ba­lla­dors, així com grups d'inves­ti­gació i de recerca de la uni­ver­si­tat. I és un refe­rent en l'eco­no­mia giro­nina.

Es fa difícil creure que encara hi ha marge per tro­bar una solució. L'heme­ro­teca no per­met ser gaire opti­mista en aquest sen­tit. Si no, fem una reco­pi­lació del que ha pas­sat: el parc es va inau­gu­rar ofi­ci­al­ment el setem­bre del 2007, amb un deute impor­tant ja con­tret, sor­git arran d'un pro­grama d'ajuts del govern espa­nyol des­ti­nat a crear aquest tipus d'orga­nis­mes, amb unes con­di­ci­ons molt favo­ra­bles que esti­mu­la­ven a dema­nar-los. La mateixa Gene­ra­li­tat ani­mava les uni­ver­si­tats a aco­llir-s'hi, amb el com­promís de paraula que aju­da­rien a tor­nar els crèdits. I el parc es va anar endeu­tant pen­sant que tenia un roc a la faixa. Però la crisi econòmica ho va esguer­rar tot. Les parau­les se les va empor­tar el vent, però el deute es va que­dar arre­lat. Lla­vors es pren la decisió de fer el con­curs de cre­di­tors, quan cap altre parc ho havia fet. Les nego­ci­a­ci­ons creen una gran tensió entre totes les ins­ti­tu­ci­ons impli­ca­des: UdG, Ajun­ta­ment, Dipu­tació, Gene­ra­li­tat i Estat. Estira-i-arron­ses sobre qui havia de fer què, que van cul­mi­nar ahir amb el final menys desit­jat: la liqui­dació. Sin­ce­ra­ment, fa la sen­sació que les coses no es podrien haver fet pit­jor: exces­sos de retrets, com­ple­xos de vedet, influències polítiques i grans dosis d'inep­ti­tud. Tot tan ben ama­nit que s'ha trans­for­mat en una indi­gestió. La gestió de la crisi del parc científic ha fra­cas­sat. I ningú n'assu­meix l'auto­ria –només fal­ta­ria!–. Però no es pre­o­cu­pin, perquè tots han que­dat ben retra­tats.