opinió

Reconstruir Catalunya: el teatre (I)

L'autor de l'article adverteix la gangrena cultural en la manca de valors educatius del teatre català, lliurat al buit exercici de la transversalitat multicultural

L'únic valor a analitzar al final serà, i aquí hi ha la trampa: quanta gent ha vingut? Ergo som populars
El teatre com a servei públic no existeix, i l'oferta i la demanda les marquen una oligarquia i tres catúfols

Tot i que, en apa­rença, pugui sem­blar que domino el llen­guatge amb el qual em diri­geixo al lec­tor, no és veri­tat: esgar­rapo en la fos­cor i em refio només de la sub­jec­ti­vi­tat, per apun­tar amb lle­tres majúscu­les que cal recons­truir Cata­lu­nya. La mei­tat de la dar­rera legis­la­tura del pre­si­dent Pujol i els dar­rers dos governs, a tres ban­des, han fet min­var a Cata­lu­nya un crei­xe­ment que, al marge de les mani­o­bres de l'Estat espa­nyol, hau­ria esde­vin­gut dife­rent, molt dife­rent, si les deci­si­ons polítiques s'hagues­sin pres en clau de país, no pas de par­tit. Aquesta veri­tat abso­luta tindrà tots els cosins rela­tius que vul­guin. És a dir, els diver­sos esta­ments interes­sats a fer creure que la inde­pendència és la clau mira­cu­losa per arri­bar ben bé enlloc. Però la res­pon­sa­bi­li­tat està entre nosal­tres, vull dir tots, els nou­vin­guts i els ben­tro­bats de sem­pre. En veu alta i lle­tra plana ens mira­rem tres àrees de crei­xe­ment nega­tiu: el tea­tre, la ràdio i la tele­visió.

El tea­tre és aquell que explica les històries –que després repe­ti­ran la ràdio i la tele­visió– i fa a l'audiència par­ti­ci­par de la catarsi i de l'apre­nen­tatge que els per­so­nat­ges desen­vo­lu­pen a través de la peça tea­tral. El tea­tre a Cata­lu­nya, els dar­rers trenta anys, és un fidel reflex d'una pas­sada a corre-cuita pel super­mer­cat de l'art tea­tral, on les peces són com­pra­des a pes o bes­can­vi­a­des per par­ti­ci­pa­ci­ons de direc­tors incon­ne­xos amb la rea­li­tat del país que els paga, però engan­xats a una gran pro­duc­tora o als matei­xos viat­ges al màlic d'una cas­te­lla­nit­zada rea­li­tat. Els dar­rers tres direc­tors i únics del Tea­tre Naci­o­nal ser­vi­rien per embo­li­car una dot­zena de cas­ta­nyes de les Índies i poca cosa més. Vull dir si haguéssim d'esco­llir-los com a ges­tors de la cul­tura de Cata­lu­nya. La resta del tea­tre català és una pèssima repre­sen­tació de les cui­tes del país i ser­veix amb escreix per per­pe­tuar una fal·làcia: entre­te­nir, no fos cas que hi pen­sin. Qui? El públic. No, no tot és tan sim­ple! Pot­ser no, però el fill roig és sem­pre el mateix. El tea­tre com a ser­vei públic no exis­teix, i l'oferta i la demanda les mar­quen una oli­gar­quia i tres catúfols. Però, però... i Tem­po­rada Alta? Un millor super­mer­cat. I Tàrrega? Un super­mer­cat de car­rer, i així fins a esgo­tar el sen­tit pri­mari del tea­tre: edu­car. No, no vull dir influir, ni adoc­tri­nar, vull dir edu­car. En cap cas vull dir entre­te­nir, verb d'ús exclu­siu per a les dides, amis­tançades o per­so­nal de cabina en les línies comer­ci­als.

Ales­ho­res, per què aquesta gan­grena? Els polítics cul­tu­rals, a part d'objec­tius incon­fes­sa­bles com lapi­dar una llen­gua i una cul­tura, es pre­gun­ten: quina quan­ti­tat d'edu­cació és per­ju­di­cial per al públic? Ales­ho­res figu­ren quin valor adju­dica, perquè només l'entre­te­ni­ment tea­tral resulti en una bona salut democràtica. Sé que és com­pli­cat d'enten­dre. Ales­ho­res aquí entra en joc «el govern dels imi­ta­dors del mer­cat», els quals fan ser­vir una curi­osa trampa per cal­cu­lar l'anàlisi del cost i el bene­fici. M'explico: posen un valor mone­tari als bene­fi­cis de l'entre­te­ni­ment, els valors edu­ca­tius no entren en l'equació, com­pa­ren aquest valor mone­tari amb el cost de fer fun­ci­o­nar el tin­glado i fan les pro­gra­ma­ci­ons d'acord amb aquesta pro­posta; perquè l'únic valor a ana­lit­zar al final de l'equació serà, i aquí hi ha la trampa: quanta gent ha vin­gut? Ergo som popu­lars.

Ima­gi­nari cul­tu­ral

Sona per­fecte. Estem en una democràcia i el valor dels números es qui mana, diuen. Què hi ha de dolent a com­pa­rar el cost i el bene­fici en ter­mes d'assistència? Res, no hi ha cap més vari­a­ble en l'equació, i ales­ho­res el resul­tat sem­pre és bo i el millor per a ells és que es per­pe­tua. Aquesta tem­po­rada tea­tral al Naci­o­nal és igual que la de l'any pas­sat, i així fins que el mono aguanti la poca lle­nya que els secre­ta­ris gene­rals li dedi­quin.

Deia al prin­cipi que la recons­trucció de Cata­lu­nya passa per far­cir el seu ima­gi­nari cul­tu­ral, i aquesta és una tasca gegan­tina, després de molts anys d'aban­do­na­ment a unes lleis de mer­cat que no tenen res a veure amb la salut democràtica del país, que s'esmi­cola davant nos­tre. Vol­dria aca­bar dient que endreçar tot això ens cor­res­pon, en exclu­siva, a vostè i a mi. Això no és pas una tragèdia, ni tan sols una comèdia, sinó un docu­men­tal a tota plana per a molta gent que viu de creure que la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat ens sal­varà els mots, entre altres neces­si­tats peremptòries. Vostè i jo sabem ben bé el con­trari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.