opinió

I ara... els toros

Un vot d'abolició ens capacitarà més, amb una taurofília minoritària i en declivi, per encarar amb sentit ètic exigències de més transcendència social, que van des de la contenció energètica a la cohesió sociològica

Al voltant de la tauromàquia s'han suscitat tota mena d'altres arguments, que bandegen el problema moral o l'arraconen

Llevàvem les ales a les mos­ques i en fèiem cur­ses per damunt del pupi­tre. Ho refinàvem amb pis­tes de guix i arriàvem les mos­ques amb fil de cosir. Calàvem foc als for­mi­guers i xalàvem amb la diàspora. Acon­seguírem fer emma­lal­tir de ver­ti­gen un gat (un gat!), arra­pat a la punta d'un llistó, bran­dant-lo amunt i avall, exci­tats pel risc de sor­tir-ne esgar­ra­pats. L'espec­ta­cle de les sar­gan­ta­nes escu­a­des era estel·lar. Però tard o d'hora apa­rei­xia algú gran i ens renyava escan­da­lit­zat: «No us aver­go­nyiu de gau­dir mar­ti­rit­zant la pobra bèstia?»; «no us podeu entre­te­nir d'una manera menys sal­vatge, ganàpies, encara sou uns xim­ples?» Érem petits. Petits, natu­rals, pri­mi­tius.

Aquest record d'infància ve a tomb, cen­tra bé la qüestió que ara par­la­ran els nos­tres dipu­tats: què fem amb això dels toros? Una ini­ci­a­tiva popu­lar els tras­llada la pro­posta d'abo­lir l'espec­ta­cle taurí, aquell en què tot d'adults entu­si­as­tes gau­dei­xen d'un llarg i fastuós espec­ta­cle: uns tipus valents i traçuts mar­ti­rit­zen un ani­mal gros, mesell, perillós, fins a matar-lo, tri­om­fants de mur­ri­e­ria, enmig de l'expec­tació gene­ral. Gau­dir mar­ti­rit­zant, ben natu­ral als infants i als humans pri­mi­tius, és immo­ral quan ens fem grans, quan les nos­tres res­pon­sa­bi­li­tats crei­xen. Quan ja ente­nem que l'exhi­bició de la llei del més fort, del més murri, tan natu­ral, deixa pas a obli­ga­ci­ons que ens deli­mi­ten l'ús d'allò que és abús. I quan ja ens escan­da­litza el pit­jor dels abu­sos: el gaudi en l'abús. El ves­sant moral, el gaudi en l'abús, és la qüestió prin­ci­pal del pro­blema de la tau­romàquia («no us aver­go­nyiu de gau­dir mar­ti­rit­zant la pobra bèstia?»).

Al vol­tant de la tau­romàquia s'han sus­ci­tat tota mena d'altres argu­ments, que ban­de­gen el pro­blema moral o l'arra­co­nen amb idees d'altre ordre. El pri­mer, l'estra­nyesa d'una tra­dició forana, impròpia, no cata­lana. Una espa­nyo­lada que ens aver­go­nyeix. No val. Si Cerdà o Mon­tu­riol i el pro­jecte de l'Eixam­ple o l'Icti­neu són cata­lans, també ho esdevé la cursa de braus. El segon, que cal res­pec­tar la vida i la dig­ni­tat dels altres éssers vius, sin­gu­lar­ment dels mamífers supe­ri­ors. No té gaire a veure (bé els pei­xem i els matem per crus­pir-nos-els). No estem par­lant de dig­ni­tat dels ani­mals, ni dels «seus drets»; la qüestió dels toros té a veure amb la nos­tra dig­ni­tat i amb les nos­tres obli­ga­ci­ons. El ter­cer, d'ordre invers, glossa el ves­sant artístic de l'art tau­rina i el deves­sall de fets ruti­lants, d'emo­ci­ons autènti­ques i sublims que aquesta tra­dició ens ha donat. Ningú no ho nega, però no val: la pro­ducció artística, la sen­su­a­li­tat, l'emoció –fins i tot intel·ligent– no mesu­ren més que amb la qua­li­tat, l'esplen­dor, la medi­o­cri­tat... del propi art, però no són valors morals i, al meu parer, ni que fos­sin excel­sos no poden defu­gir la pre­e­minència de l'ètica comuna. El quart, més polític, fa valer la legi­ti­mi­tat del negoci esta­blert, dels amplis interes­sos i ofi­cis invo­lu­crats, fins i tot d'alguns eco­sis­te­mes de Cas­te­lla, del reclam turístic, en fi, d'allò que que­da­ria inac­tiu, depri­mit, per un escrúpol lle­pa­fils. Argu­ment sòlid, però nova­ment, com a mera­ment pràctic, difícil­ment opo­sa­ble al pro­blema moral de fons. Entre tants d'altres, un altre de sòlid: no pro­hi­bir inne­cessària­ment. Si una colla d'indi­vi­dus xala amb un espec­ta­cle poc edi­fi­cant i s'hi fa negoci, els escru­po­lo­sos, no par­ti­ci­pant-hi som al cap del car­rer. Bo, però insu­fi­ci­ent, perquè els dile­mes ètics hi són, es vul­gui o no, i cons­truïm la soci­e­tat i la nos­tra vida a còpia de qüesti­o­nar hàbits here­tats per trac­tar de ser, col·lec­ti­va­ment, un xic millors.

Doncs bé, sobre el pupi­tre dels dipu­tats hi ha avui no pas mos­ques muti­la­des, ans un tema moral que ells han de con­ver­tir en decisió política. Perquè allò que reme­nen els dipu­tats és la uti­li­tat de la majo­ria, vir­tut política, i el res­pecte a les mino­ries, vir­tut democràtica. Ells no dic­ta­mi­nen aquell pro­blema ètic, com un sanedrí, sinó el que convé al país: un afer, doncs, polític, sus­ci­tat per un pro­blema només moral. Està bé, poc freqüent. La inca­pa­ci­tat de fixar posi­ci­ons o la com­ple­xi­tat del cas els farà votar un per un. Serà d'agrair que votin, accep­tant el repte moral, però amb pen­sa­ment polític.

Un aspecte polític imme­diat, poderós, és si paga la pena. Si val la pena entrar en sub­ti­le­ses. Sí que s'ho val, perquè un esforç gegantí d'acti­vis­tes duent-los el pro­blema sobre la taula és un mira­cle democràtic i de con­fiança que s'ho val. Un altre és el risc d'ence­tar més fric­ci­ons amb l'ima­gi­nari espa­nyol, tan­tes n'hi ha, tement que ipso facto l'abo­lició es vegi com una agressió a l'Estat comú en comp­tes d'auto­no­mia de cri­teri, que ens podem per­me­tre men­tre tin­guem auto­no­mia política. Aquesta por s'encara sabent que molts d'espa­nyols, com arreu del món, tenen la mateixa angúnia davant dels toros i que la decisió cata­lana serà, amb el risc i la vàlua, d'importància uni­ver­sal.

Encara un altre pes a la balança és si estem en con­di­ci­ons de pon­ti­fi­car una qüestió d'aquesta mena, quan la ver­go­nya del pinxo Millet o la incer­tesa del rere­fons real de l'embran­zida de Garzón sem­blen des­con­cer­tar el que crèiem bon­ho­mia gene­ral. I aquest dubte quan ens estreny una crisi de feina i de diners, que enutja tanta gent amoïnada que clama, davant la fata­li­tat: «I què caram fan els polítics, men­tres­tant?» Cal dir-hi que mai no és moment per a sub­ti­le­ses, que els detalls morals amb resul­tat polític no tro­ben mai la con­jun­tura, sem­pre hi ha coses més urgents: el moment no fa la cosa. I també l'ava­lu­ació de què s'hi perdrà, a con­si­de­rar política­ment, de les fei­nes, empre­ses que se'n dol­dran, a canvi de satis­fer l'escrúpol que tenim aquells que... mai no anem als toros. Per sort per als abo­li­ci­o­nis­tes, el sec­tor de la tau­romàquia cata­lana és magre i molts dels seus vin­cles, ja decrèpits, es reci­cla­ran a un uni­vers espa­nyol que, per raons de pes, no pot encara sos­pe­sar el fet moral amb els econòmics i de cos­tums. I també de si pas­sa­rem a ser una soci­e­tat una mica més avor­rida, més cal­vi­nista, amb més domini del judici sever de la comu­ni­tat sobre les facècies de cadascú. Les flo­re­tes a les dones pel car­rer havien asso­lit cime­res literàries: avui, més avor­rits, pro­fes­sem que el tracte públic entre iguals exi­geix tenir a rat­lla la tes­tos­te­rona.

Avui, un vot d'abo­lició ens capa­ci­tarà més, amb una tau­rofília mino­ritària i en declivi, per enca­rar amb sen­tit ètic exigències de més trans­cendència social, que van des de la con­tenció energètica a la cohesió sociològica, des de l'hones­te­dat admi­nis­tra­tiva a l'esforç pro­duc­tiu. I que els cata­lans, més enllà de les petulàncies naci­o­na­lis­tes, podem gua­nyar-hi un pres­tigi uni­ver­sal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.