Unicorns

Tu ets de bosc i jo de mar, cor inquiet. Un dia vas voler saber per què t’estimava, cor inquiet. Donàvem massa a qui no ho havia sabut rebre, per una idea d’amor que els va portar a no saber-ne més. Havíem atresorat amor mentre ens clivellaven el cor. El temps ens ha assaonat, sí, però encara tenim molt per regalar. En horitzontal, ho evaporàvem tot, dissipàvem traumes. Si no em tenies al costat trucaves o compraves vestits blaus. El tracte, la mirada i la suor. Les mans. Érem com llúdrigues atrafegades amb els sentits a tot drap. Sabíem que calia desaccelerar per ser millors. Érem màgics i ens hauríem menjat, com els romàntics. M’humanitzaves: la bellesa és una promesa de felicitat. T’estimava perquè t’agradava la paraula “groc”. T’estimava perquè em detectaves els plecs amb idèntica passió amb què resseguies l’onada amb el dit. Érem processos creatius de maduració lenta. El nostre amor era pur i salvatge, bicolor. El nostre amor. Quan es tracta de xocolata, tota resistència és poca. Parlàvem de camins, turons i horitzons. Em manejaves com voldries que et tractessin a tu, però jo no en vaig saber prou. Unicorns i intel·ligència, i la llum que passa entre línies. Converses infinites i distòpia a discreció. El ressò de la nostàlgia del carrer per tornar a ser. Contradient Terry Pratchett, tu no ets només una coma en les pàgines d’aquesta història. Voldria moltes vides per seguir-les parlant amb tu, ajaguts on sigui, sota una pluja de llums de paper, tot molt suau, deixatat, calmós. Pur. Blau. Per molts anys, terrible.