Opinió

Tribuna

‘Erdoganització’

“El Tribunal Constitucional va passar el ribot a l’Estatut del 2006 i va obrir la caixa dels trons, i ara el Gobierno el passa a la llibertat d’expressió i d’informació

Fa apro­xi­ma­da­ment quinze dies, l’excon­se­ller Fer­ran Mas­ca­rell va piu­lar: “Davant l’erdo­ga­nit­zació de l’Estat i el silenci còmplice de certa esquerra espa­nyola i cata­lana, mobi­lit­zació, inclu­si­vi­tat i afec­tes.” Ell va ser un dels intel·lec­tu­als i ana­lis­tes que van començar a fer ser­vir aquesta expressió, “erdo­ga­nit­zació”, com una manera d’asse­nya­lar la deriva tota­litària del govern de Mari­ano Rajoy amb la Cata­lu­nya que vol votar, i sobre­tot la reta­llada de drets i lli­ber­tats indi­vi­du­als polítiques, assi­mi­lant-ho amb l’auto­ri­ta­risme impo­sat pel pre­si­dent turc Erdo­gan. Tur­quia, què és i què podia haver estat! Cer­ta­ment, el Procés ha estat un viver de noves expres­si­ons per radi­o­gra­fiar l’eco­sis­tema polític, però aquesta la trobo espe­ci­al­ment per­ti­nent pel moment que viu el país: després de la inter­venció de la Gene­ra­li­tat, el pas­sat 20 de setem­bre, el Procés ja no va d’inde­pendència “sí o no”, sinó de la pre­ser­vació dels drets fona­men­tals dels cata­lans.

La manera com una bona part dels cata­lans ha rei­vin­di­cat urbi et orbi la seva neces­si­tat de ser, la seva volun­tat de votar i de deci­dir amb ple­ni­tud el seu futur naci­o­nal, pas­sarà a la història per mol­tes qüesti­ons. Ara bé, pos­si­ble­ment n’hi ha una que serà d’infaust record, però simp­tomàtica de què suposa per a deter­mi­na­des comu­ni­tats naci­o­nals (naci­ons sense estat) viure en el marc d’una Unió Euro­pea domi­nada pels estats: un club d’estats que s’auto­pro­te­gei­xen per a garan­tir la seva sobi­ra­nia naci­o­nal. El des­ple­ga­ment de la Guàrdia Civil a Cata­lu­nya ha revis­co­lat anys en blanc i negre per a un col·lec­tiu que sem­pre ha fet del paci­fisme i el som­riure un dels seus esten­dards. La “revo­lució dels som­riu­res” és un lema que emmarca una manera de fer, un espe­rit de no-agressió que posa en ridícul per­ma­nent la fixació del Minis­teri de l’Inte­rior, el fis­cal gene­ral (repro­vat pel Congrés) i la poli­cia per con­fis­car car­tells, pape­re­tes o tro­bar a qui inves­ti­gar per delicte de sedició. Però, mal­grat que Brus­sel·les s’adona de la deriva tota­litària de La Mon­cloa, fa equi­li­bris felins amb les seves reac­ci­ons.

N’hem dit “l’espe­rit de Valls”, per ser aquesta ciu­tat el pri­mer lloc on els cla­vells eren les armes que els mani­fes­tants bran­da­ven con­tra els uni­for­mats. Els cla­vells, l’emblema del soci­a­lisme trans­for­mat en icona de la lluita pel dret a deci­dir. Pobre Iceta. Però, la pro­testa davant d’aquells qui entren a les imprem­tes, a Uni­post o als depar­ta­ments de la Gene­ra­li­tat cri­tica, des del seu paci­fisme, una de les majors lami­na­ci­ons de lli­ber­tats indi­vi­du­als del règim del 78. Posa de mani­fest que l’Estat, per a sal­var les seves ins­ti­tu­ci­ons enquis­ta­des, enve­lli­des, retrògra­des i poc solidàries, ha posat en marxa tots els meca­nis­mes que facin falta per a man­te­nir l’statu quo. Evi­den­cia que l’Estat no escolta, obliga; l’Estat no parla, renya. Les parau­les dels líders popu­lars, que dema­nen que Puig­de­mont i Jun­que­ras “tor­nin a la lega­li­tat” per dei­xar d’inter­ve­nir les finan­ces de la Gene­ra­li­tat és un exem­ple del tracte infan­ti­loide que es dona als gover­nants del Prin­ci­pat. No obs­tant, Cata­lu­nya (encara que ells no vul­guin) és la comu­ni­tat autònoma que més ha com­plert la llei d’esta­bi­li­tat pres­su­postària (la més cre­ient) i apel·lar a aquesta norma per a jus­ti­fi­car una inter­venció només demos­tra la ins­tru­men­ta­lit­zació que Madrid fa del seu marc legal per a solu­ci­o­nar un con­flicte polític.

El Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va pas­sar el ribot a l’Esta­tut del 2006 i va obrir la caixa dels trons, i ara el Gobi­erno el passa a la lli­ber­tat d’expressió i d’infor­mació. Erdo­ga­nit­zació. La sus­pensió de les lleis del referèndum i de la tran­sició naci­o­nal per part de l’alt tri­bu­nal –que no vol dir decla­rar-les il·legals– n’és l’excusa. Però el PP (amb el sem­pre silenci còmplice del PSOE) ja ha pres la decisió de posar fi al naci­o­na­lisme català i l’inde­pen­den­tisme manu mili­tari. Quants no han vol­gut cons­truir, des­a­com­ple­xa­da­ment i de forma irres­pon­sa­ble, un frame que situa l’inde­pen­den­tisme català al cos­tat d’ETA? Quants no han vol­gut posar la “revo­lució dels som­riu­res” al cos­tat de la kale bor­roka? Amb aquest frame, l’obediència de la Bru­nete mediàtica i la inter­pre­tació des­di­bui­xada de la llei, el minis­teri en té prou per a orde­nar escor­colls (alguns sense ordre judi­cial), obrir car­tes i por­ta­ma­le­tes a la car­re­tera, inven­tar-se delic­tes no come­sos i con­ver­tir en hazañas bélicas –com diu l’amic Quico Sallés– el decomís de car­tells i but­lle­tes. A mesura que s’acosti el pri­mer d’octu­bre, “l’espe­rit de Valls” i la “revo­lució dels som­riu­res” s’hau­ran de man­te­nir intac­tes. Només el paci­fisme pot ridi­cu­lit­zar l’erdo­ga­nit­zació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia