Per fi

En visitar Catalunya per primera vegada, el 1978, jo –ni cap anglès que coneixia– no sabia que aquí hi havia un idioma parlat per milions, una literatura excepcional, una història pròpia... De Catalunya, de fet, no en sabíem res de res. I si això fos així, havia de ser –vaig suposar– a causa d’una política d’ocultació deliberada imposada per l’estat dit espanyol. Una política implacable que lògicament, tard o d’hora, havia de donar peu a una reacció ídem. Al llarg dels anys, vaig anar observant els intents de Madrid de prohibir les visites oficials a l’estranger dels polítics catalans; de prohibir el segon canal de TV3; d’imposar la Loapa; d’evitar d’identificar els artistes i esportistes catalans com a catalans; d’interferir en el sistema educatiu català; de negar-se a admetre que Catalunya tenia i té el dèficit fiscal més gran de qualsevol regió europea (incloent-hi la prosperíssima Baviera); de fotre l’Ebre; i de llençar l’Estatut de Miravet a la paperera, entre d’altres coses. Tenia curiositat de saber com reaccionaria Madrid quan una majoria de catalans –ni que fos una majoria parlamentària– decidís que ja n’hi havia prou. Ara tenim la resposta: Madrid ha demostrat que l’única cosa que els interessa, de Catalunya, són els pistrincs (àlies “la unidad de España”) tot aplicant-nos un bullying que contradiu les seves pròpies lleis i que volen prolongar fins que callem i paguem. Gangsterisme pur. Per posar-hi fi, vosaltres que podeu, si us plau, voteu.