Full de ruta
Fractures
La postveritat és una fàbrica de fal·làcies i una de les més escoltades els últims temps és la de la fractura social que a Catalunya provoca el procés sobiranista. El conflicte és inherent a la condició humana. Conec famílies on parlar de política és tabú, perquè mai acaba bé. A d’altres els passa amb el futbol; irreconciliables. I a d’altres amb Catalunya i Espanya, però no d’ara, de fa dècades. Tinc familiars i amics a banda i banda i ningú no ha trencat res, perquè preval el respecte i la tolerància. Altres potser no tenen tanta sort, però la culpa no és del procés sobiranista, sinó de la falta de tolerància. Alguns pensen que el sobiranisme i el moviment independentista –que són coses diferents– van néixer fa cinc anys, de cop i de la ma de polítics irresponsables, que han provocat una greu divisió. S’ha de ser molt cec o molt cínic per no reconèixer que de sobiranistes i independentistes ja n’hi havia als anys setanta i als vuitanta i als noranta; que la xifra ha crescut a la vista dels resultats del projecte autonòmic i s’ha fet majoritària quan la sentència de l’Estatut va estripar el pacte constitucional i les regles del joc, revelant l’estafa de la Transició en termes de democràcia i de model territorial. L’única diferència és que ara el sobiranisme és molt majoritari en la societat catalana, que l’independentisme guanya eleccions i pot canviar l’statu quo i davant d’això hi ha més nervis que tolerància. Les divisions no són un drama, formen part de la quotidianitat i, en democràcia, es resolen respectant l’altre, votant i acceptant el resultat. La fractura no la provoca un sí o un no a la independència de Catalunya, sinó la prohibició de preguntar-la i de votar-la, la negació quasi divina del dret a decidir en un sentit o l’altre, la repressió judicial i policial als que ho intenten, la negació indigna de la brutalitat policial de l’1 d’octubre, la criminalització d’uns o dels altres. D’intolerants n’hi ha a totes bandes i es tracta d’aïllar-los, minimitzar-los i derrotar-los amb l’esperit democràtic que ens hauria d’unir a tots. I, aquí, alguns demòcrates s’haurien de posar davant el mirall i admetre que per a ells la democràcia no és tan important com la unitat d’Espanya.
