Tribuna
Tornaran els pactes
“El dia després de les eleccions es comptaran els efectius i es veurà com es pot governar, fins i tot amb aquells que han estat enemics o adversaris polítics
Els resultats de les eleccions del 21 de desembre marcaran el futur immediat de Catalunya. No arreglaran el contenciós amb Espanya ni tampoc guariran les ferides polítiques i socials produïdes en els darrers anys entre catalans. Aquestes eleccions són excepcionals i anormals. Les ha convocat Mariano Rajoy fent ús de l’article 155 de la Constitució i suspenent el govern de la Generalitat mentre els jutges enviaven a presó mig govern i l’altre fugia a un exili voluntari a Bèlgica, on encara es troba pendent de si l’ordre europea d’extradir-los a Espanya és o no acceptada per la fiscalia belga.
En tot cas, la situació és del tot anòmala mentre els partits preparen les llistes i candidatures per a les eleccions del dia 21 de desembre. En tot aquest recorregut pot escaure una reflexió de Xavier Muñoz quan deia, ja fa uns anys: “Crec que els catalans hem perdut glamour amb tanta publicitat. La gent i els pobles s’imposen per singularitat, per qualitat. Una llengua, una dinastia, una identitat, una classe social, no l’enforteix l’orgull sinó les seves virtualitas presents, la seva potència com a comunitat.”
Ja es veurà si l’actualitat informativa de Catalunya en els últims mesos ha estat positiva o negativa. És massa d’hora per emetre un judici quan no hi ha govern i es preparen unes eleccions en les quals participaran possiblement candidats que són a la presó o a l’exili. Fer pronòstics o refiar-se de les enquestes en aquests moments em sembla precipitat.
El que s’haurà de veure és quin to tindrà la campanya entre les tres forces independentistes que es presenten i que fa tot just unes setmanes eren aliades en el govern o bé li donaven suport des de fora, com és el cas de la CUP. És normal que una campanya no siguin uns jocs florals sinó una forta pugna entre tots per aconseguir vots i tenir els millors resultats. Les relacions entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no són òptimes en aquest moment. Em consta que fa un cert temps que no intercanvien opinions i que la fugida del president a Bèlgica via Marsella era desconeguda per Oriol Junqueras.
La confecció de les llistes electorals indica que l’estratègia de les dues formacions són ben diferents. Oriol Junqueras ha declinat en principi presidir la llista d’ERC i ha designat des de la presó Marta Rovira com la primera presidenta de la Generalitat si guanya les eleccions. Es pot pensar que Junqueras no s’arrisca a presidir la candidatura perquè les possibilitats de guanyar les veu complicades. Puigdemont, per contra, sembla estar més segur perquè surt cada dia als mitjans, envia missatges que arriben a la premsa internacional, critica Rajoy i la precària democràcia espanyola, rebrà milers de catalans a Brussel·les el dia 7 de desembre que hi aniran a fer-li un homenatge. Es pot fer millor campanya des de la capital d’Europa que des de la presó.
Però són temps anormals i no es pot descartar res. Els resultats de la CUP poden ser novament imprescindibles per a una possible nova investidura independentista.
Però el cas és que s’ha de veure si l’independentisme té o no majoria suficient. Anirà molta gent a votar i pot haver-hi molta sinistralitat en les properes setmanes, abans que s’obrin les urnes. Molts aspectes desconeguts de les tensions de les últimes setmanes mentre es preparava la proclamació de la república sortiran a la llum del dia i seran aprofitats pels partits constitucionalistes.
En totes les eleccions els partits i els mitjans practiquen l’streptease, com deia Miquel Roca en ocasió d’una de les campanyes en què va participar. El dia després de les eleccions es comptaran els efectius i es veurà com es pot governar, fins i tot amb aquells que han estat enemics o adversaris polítics. Així ha funcionat a Catalunya sempre, llevat dels tres cops en què CiU obtenia majories absolutes amb Jordi Pujol com a candidat. Es pactava amb els socialistes a Madrid l’any 1983 i amb el Partit Popular d’Aznar l’any 1996 amb el corresponent pacte del Majèstic, que després va descarrilar amb la majoria absoluta del 2000 d’Aznar.
A Catalunya es pactà des que Pujol va perdre la majoria. Ho va fer dues vegades amb el PP de manera indirecta. I Pasqual Maragall va arribar a la presidència desprès d’un pacte amb ERC i Iniciativa del qual resultà el primer tripartit. José Montilla va durar quatre anys amb el mateix pacte d’esquerres fins que Artur Mas aconseguí la presidència, també amb el suport dels altres. Després de les eleccions de 2012, els pactes entre companys de viatge i estranys ha estat la norma. I, segurament, serà igual a partir del 21 de desembre.
La incògnita ara és saber quina serà la llista més votada.
