Opinió

De set en set

Som capes de temps

Som capes de temps. Avancem a còpia d’experiències de calibre divers. Conscients que ens dirigim al terme final inexorable, a la darrera parada vital, a l’infart definitiu, ens hi atansen amb por, amb urgència o amb saviesa zen. Els artistes s’immortalitzen en les seves obres. Escriptors, pintors, escultors, directors de cinema, músics i poetes reflexionen abans de crear. És el cas de Maria Paola Coda (Novi Ligure, 1981). Quan m’acaro als seus quadres tinc la sensació de ser davant d’un clàssic, com si llegís Nabokov o escoltés Bach. El seu és un món propi que es cou a foc lent durant un lapse de temps imprecís. Coda té un do, això és obvi. La seva pintura és intemporal, lírica, suggestiva, atàvica, un conjunt de finestres (obertes, tancades, sense marc, amb vistes i sense) més enllà del propi crani. No som davant d’una pintura senzilla: Coda no ens ho dona mastegat perquè, per a ella, abstracció és sinònim de respecte. Som capes de temps, superposicions d’estats d’ànim, còctels d’humors, estrats de pensaments. La mirada de la pintora filtra. El llenguatge de Coda planteja un diàleg que supera els simples “t’agrada?”, “què et diu, el quadre?”. Ella no pinta per afirmar ni per negar res de manera categòrica: ella flueix com l’energia. La pintura, com la vida, segueix el ritme múltiple de l’univers. El dubte ens fa profunds. Fins al 31 de desembre, la Galeria Artevistas de Barcelona és l’escenari de part de la seva obra amb l’exposició Finestres obertes. Quan hi aneu, mireu bé el quadre blau. I compreu-me’l: fa anys que voldria tenir-lo al capçal del llit.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.