els fils d'ariadna
Avui ha nevat
L'oceà nevat, igual que el roent desert, són presons inexpugnables
La pluja –si no és àcida o devastadora– purifica. El vent exalta les passions. L'escalfor sol ser sinònim de calidesa, d'hospitalitat o d'adormiment. La neu, en canvi, provoca impressions ambivalents. D'una banda, suscita la idea de puresa i d'innocència. És aquest, el fons que explota el dibuixant Bill Waterson en la darrera tira de Calvin i Hobbes, quan situa els dos entranyables protagonistes d'aquesta memorable sèrie davant d'una extensa planura nevada i fa que exclamin: «Oh, sembla una gran pàgina en blanc, on tot el futur encara està per escriure!» Però la neu, tal i com afirma Goethe en una de les seves màximes, també transmet un sentiment de «puresa enganyosa». En el conte Vanka, de Txèkhov, les primeres volves de la nit de Nadal de seguida abandonen el seu esclat guspirejant per revelar el centre d'una desolació incommensurable: el petit nen orfe, sol al casalot, mentre els seus amos són a missa del gall, es deixa endur pel record i l'enyor de la vida que menava al costat del seu avi abans que aquest l'encomanés a un sabater; i aprofita per escriure una carta al seu avi, reclamant-li que el vagi a buscar perquè vol anar a viure amb ell. Per tota adreça, al sobre de la carta, Vanka escriu: «Al poble, per a l'avi». En el darrer aplec de relats de Jordi Llavina, Londres nevat, la neu o el presagi de neu adopta una força fundadora i sempre marca una partió, un abans i un després, en la vida dels protagonistes. Al capítol d'«Els morts», a Dublinesos, de James Joyce, la neu cau sobre Irlanda i, tot escampant el seu mantell blanc, reduplica la idea dels mons sepultats: Gabriel mira a través de la finestra de l'habitació com la capa nívia va assentant-se; Gretta, la seva esposa, s'ha adormit profundament després de confessar-li per primera vegada que un seu antic pretendent, de nom Michael Furey, va desafiar la mort i, malalt, va vetllar davant de casa seva i va morir a causa de l'amor inviolable que sentia per ella. «¿Com obrir-se camí damunt la neu verge?», es pregunta Varlam Shalàmov en els seus corprenedors Relats de Kolimà, en què la neu del límit oriental de Sibèria segella la condició inexpugnable dels camps de treball forçat on aquest escriptor va estar empresonat la major part de la seva vida. El rigor ineluctable del fred i la vastitud nevada que envolta el camp de treball minimitzen fins a la caricatura els murs i les xarxes de filferro que envolten la presó. Cap rastre de vida enlloc, un horitzó inacabable, cap esperança de futur. L'oceà nevat, igual que el roent desert, són presons inexpugnables.
