A partir d’ara

No parlo d’estratègies polítiques. Ni de si convé contrar i recontrar i Sant Vicenç per presentar un candidat suficientment (in)ofensiu com a president de la Generalitat. Parlo d’una cosa més decisòria. Parlo dels anys que vindran, del temps que ens quedi de vida pròpia, un temps en què molts haurem de conjugar les formes de l’exili, l’exterior i l’interior. A partir d’ara: què podrem aprendre i què podrem ensenyar? ¿Abaixarem les persianes de les aules com si el carrer no fos un laboratori social o no fos la prova incriminatòria del que estem estudiant? Els plans d’estudi, que precisament sempre han de ferir la sensibilitat, ara seran programats (esterilitzats!) per no ferir sensibilitats (ai!). Em pregunto: ¿hi haurà docents capaços d’impartir les matèries acadèmiques com si els documents d’estudi fossin una peça arqueològica, una romanalla evolutiva o una manifestació folklòrica d’un saber estàtic glaçat en resina d’ambre i sense cap poder de transformació? Se’m dirà que en tots els marcs autoritaris han aflorat heroismes docents i morals. Però el marc autoritari actual, amb la complicitat de l’esquerra i dels poders econòmics i comunicatius, es dissimula en una ambigüitat devastadora: presentar l’autoritarisme com una forma de llibertat. A partir d’ara hi haurà generacions joves i adultes (re)educades en la convicció que s’ha d’empresonar la gent per les seves idees polítiques, que la unitat d’Espanya és més important que la democràcia, que la llei és prèvia i superior a la democràcia, que es pot prohibir la llibertat d’expressió, que hordes feixistes poden patrullar pels carrers i agredir impunement, que l’exili és una normalitat, que l’acusació de delicte d’odi és un comodí a l’ús. Any quasi zero. Per poder mantenir una certa claredat de criteri pedagògic, cal declarar oficialment que això ja és una dictadura. I que Crist s’ha tornat a aturar a Èboli.