opinió

La guerra mediàtica contra els ciutadans

Els mitjans de comunicació estatals prediquen un discurs anticatalà

Mai citen cap diari català. Com si no existissin

Al cap de tants anys sem­bla clar que l'Álva­rez de Cas­tro no era un boig. El neuròleg Quim Jubert ho deixa clar quan ana­litza els argu­ments que expo­sa­ren, ja fa anys, Pru­denci Ber­trana i el direc­tor del mani­comi de Salt, Diego Ruiz, a La locura de Álva­rez de Cas­tro. Si el cer­vell del gene­ral va arri­bar a la con­clusió que calia sacri­fi­car Girona i els seus habi­tants a la glòria mili­tar espa­nyola –i a la pròpia, tot sigui dit– va ser seguint la mateixa lògica patriòtica que jus­ti­fica tan­tes acci­ons de guerra, de la mas­sa­cre d'Esta­lin­grad a qual­se­vol atemp­tat suïcida d'Al-Qaida a l'Afga­nis­tan. Lògica bèl·lica en podríem dir. Per sort, Girona ha sabut recor­dar el sacri­fici de la població amb prudència i sense deri­ves inne­cessàries al tri­om­fa­lisme i a la mito­lo­gia.

El gene­ral no era un boig. Però, i els giro­nins? No havien de tenir les capa­ci­tats per­tor­ba­des per entes­tar-se a fer cos­tat a les insos­te­ni­bles direc­trius del gover­na­dor mili­tar de la plaça? Sí, devien pesar molt aquells bàndols que con­dem­na­ven a la pena capi­tal qual­se­vol que gosés pro­nun­ciar la paraula ren­dició. Però no n'hi ha prou. Si pen­sar a ren­dir-se conduïa a l'afu­se­lla­ment, entos­su­dir-se en una defensa impos­si­ble por­tava a la misèria, la gana, la malal­tia i a una mort gai­rebé segura. La tos­su­de­ria giro­nina havia de tenir altres moti­va­ci­ons, calgué un con­ven­ci­ment íntim indi­vi­dual i col·lec­tiu que l'entrada dels fran­ce­sos era pit­jor que la mort i que la gana. S'havia de con­ver­tir l'ene­mic en el dimoni, en la repre­sen­tació del mal. Aquesta va ser la feina dels mit­jans de comu­ni­cació ciu­ta­dans. Convèncer la població que ren­dir-se era dei­xar entrar el mateix Satanàs a la ciu­tat. Totes les tro­nes dels con­vents i esglésies van esde­ve­nir alta­veus d'aquest pen­sa­ment fins que l'angoixa es va anar apo­de­rant dels fidels –de la població en gene­ral–. Fra­res i cape­llans defen­sa­ven, sense dir-ho, els seus pri­vi­le­gis que les idees moder­nit­za­do­res de la Revo­lució Fran­cesa amenaçaven real­ment. Miquel Fañanàs, en el seu lli­bre novel·lat Morir a Girona, anota el fet sense apro­fun­dir-hi. Aque­lla cam­pa­nya mediàtica tan ben orques­trada i pre­pa­rada va ser la causa real de la des­es­pe­rada i absurda defensa que tanta mort i tant de pati­ment va dur a la ciu­tat.

Ara mateix ens pre­gun­tem com pot ser que una gran part de la població espa­nyola sem­bli ser incapaç d'assu­mir la rea­li­tat d'un estat plu­ri­na­ci­o­nal, plu­ri­cul­tu­ral, plu­ri­lingüístic ano­me­nat Espa­nya en el qual seria ben fàcil admi­nis­trar una con­vivència enri­qui­dora i efi­ci­ent. Podem pen­sar, com sovint hem fet, que ens ha fal­tat fer peda­go­gia; podem con­si­de­rar la inep­ti­tud d'alguns líders; podem ima­gi­nar i creure en incom­pa­ti­bi­li­tats raci­als o genètiques. I tot sem­bla rao­na­ble. Perquè, ¿com expli­caríeu aquells crits després de la pri­mera victòria del PP, quan exi­gien «Pujol, enano, habla cas­te­llano» diri­gits a un home que parla, a més de català i cas­tellà, anglès, francès, italià i ale­many, quan la immensa majo­ria dels que cri­da­ven no eren capaços d'arti­cu­lar res més que els rudi­ments de la seva llen­gua materna?

Les tro­nes actu­als –els dia­ris i les ràdios i les tele­vi­si­ons d'abast esta­tal– fa anys que pre­di­quen amb estra­nya una­ni­mi­tat un dis­curs anti­ca­talà, con­trari a tot allò que ens indi­vi­du­a­litza, deci­di­da­ment opo­sat a qual­se­vol idea d'una Espa­nya que no sigui la que va con­fi­gu­rar el règim fran­quista i els seus ideòlegs pro­ce­dents de la fei­xista Falange Espa­nyola dels José Anto­nio, els Onésimo Redondo o els Ledesma Ramos. L'única Espa­nya que ente­nen i que expli­quen és la que neix dels manu­als d'història que ens haguérem d'empas­sar en nom de «la uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal de los por­ta­do­res de valo­res eter­nos, y por el impe­rio hacia Dios». Això és el que con­ti­nuen pre­di­cant els hereus de la dic­ta­dura des de les tro­nes lai­ques d'arreu de l'Espa­nya democràtica, des de la dreta i des de l'esquerra. Quan no es dedi­quen direc­ta­ment a fomen­tar l'odi i la xenofòbia con­tra els que som i ens sen­tim dife­rents.

I no parlo només de mit­jans pri­vats, que tenen pot­ser el dret de defen­sar els seus interes­sos, ni que siguin incon­fes­sa­bles. Escol­teu les ràdios i les tele­vi­si­ons ofi­ci­als. El cas més evi­dent: quan fan el que en diuen una revista de premsa, mai se cita cap diari escrit en català. Com si no exis­tis­sin, com si fos­sin una cosa ver­go­nyant que s'ha d'ama­gar als seus oients. No sé si algun dia aquesta demo­nit­zació ens tor­narà a dur més dolor o més mort. Més incom­prensió i més pro­ble­mes, sí. En podeu estar segurs. Com sem­pre, juguen les seves car­tes tru­ca­des per defen­sar uns pri­vi­le­gis ocults que cre­uen irre­nun­ci­a­bles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.