Opinió

Tribuna

Santa indignació

“Quan un col·lectiu pren consciència que el sistema està ben travat per fer guanyar els de sempre, certs moviments socials van més enllà de les formes ortodoxes

Seguim amb el cicle sobre els pecats capi­tals a Cetres, i hem arri­bat al pecat que pot­ser millor defi­neix el que ara vivim a Cata­lu­nya. Són dies de rauxa, dies de fúria, els dies de la ira. Enfu­ris­mat tot­hom pel que con­si­dera inac­cep­ta­ble en l’altre; cofoi de les der­ro­tes ali­e­nes sense recor­dar que molts cops les expres­si­ons d’ale­gria per victòries reals o ima­gi­na­des es fan recaure sobre qui ben poc temps abans dèiem esti­mar o del cert estimàvem i que ara, pels efec­tes de les emo­ci­ons des­bor­da­des, cau en l’oblit o fins i tot és objecte d’odi. Un dia pot­ser sabran els enfron­tats que els líders que els abo­quen a aquesta ràbia no sem­pre actuen entre ells amb la mateixa con­tundència; tant és així que alguna fins i tot s’ha quei­xat de no ser salu­dada pels pas­sa­dis­sos del Par­la­ment, donant a enten­dre que l’enfron­ta­ment que ha gene­rat aquesta classe política que patim no els hau­ria de tocar a ells, quan tre­pit­gen les cati­fes.

La ira s’ha ins­tal·lat a les nos­tres vides quo­ti­di­a­nes, més o menys soter­rada, més soter­rada com més letal per a la nos­tra salut men­tal; més explícita com des­truc­tiva de les nos­tres rela­ci­ons soci­als. Qui pensa que aquesta situ­ació és la cri­mi­na­lit­zació d’una democràcia sense més vies de cana­lit­zació que la deso­bediència, perquè a través de la llei una majo­ria inde­pen­den­tista sem­pre serà mino­ria en el con­junt d’Espa­nya, brama con­tra jut­ges per­se­gui­dors de polítics i diu d’aquests “pre­sos polítics”. Difícil accep­tar que l’expressió no té cabuda a la Unió Euro­pea, perquè els encau­sats tin­dran mol­tes instàncies per fer val­dre llurs raons, més enllà de les fron­te­res de l’Estat espa­nyol; ben difícil sobre­tot a par­tir del moment en què un jutge ale­many es veu legi­ti­mat per tren­car l’auto­ma­tisme d’una OEDE i ana­litza fets sot­me­sos a la juris­dicció d’un altre jutge. Ale­gria màxima en els que feia poc indig­nats. Indig­nació total entre els que ja cre­ien “l’ocell a la gàbia”.

I és que també està indig­nada la gent que veu com un Estat que pro­hi­beix a la seva Cons­ti­tució la secessió li diu, a Espa­nya, que aquí no hi ha hagut prou violència perquè no s’han doble­gat les ins­ti­tu­ci­ons. Com si s’hagués hagut d’espe­rar a veure Cata­lu­nya reco­ne­guda com a inde­pen­dent per enten­dre con­su­mada l’alta traïció que per a la pro­tecció de l’Estat té Ale­ma­nya reco­ne­guda en el seu Codi Penal. Com si sal­tar-se les lleis de forma sis­temàtica i emprar diners públics per fer-ho pos­si­ble no fos tan o més repro­va­ble que no posar-se d’acord (Lamela i Lla­rena) sobre si ha estat rebel·lió o sedició el fet d’armar-la de cons­pi­rar per fer república. I és tal la distància entre els indig­nats a banda i banda que sem­bla insal­va­ble, que les parau­les dites per uns i altres difícil­ment es podran esbor­rar de la memòria, si més no, de la memòria de la gent de car­rer, arros­se­gada per dia­tri­bes polítiques incendiàries.

Com se surt d’aquí és una pre­gunta que pot­ser podríem resol­dre si ens plan­te­gem, com sem­pre inten­tem en el cicle dels pecats, si exis­teix la bona ira. La filo­so­fia política medi­e­val con­templà la pos­si­bi­li­tat del tira­ni­cidi; davant la injustícia de qui té tot el poder (aquell és un sis­tema auto­ri­tari, en el sen­tit que el poder recau en una sola per­sona, almenys des del punt de vista simbòlic) és ver­sem­blant posar-hi fi? En països poc o gens estruc­tu­rats des del punt de vista democràtic hem assis­tit fins i tot en el pre­sent a des­a­pa­ri­ci­ons de diri­gents o de can­di­dats a ser-ho. Les raons dels bot­xins poden a la vegada ser legítimes o no, però es pot tren­car l’ou per fer la truita en el nos­tre pri­mer món?

Mal­grat que sem­pre hi ha qui res­pon afir­ma­ti­va­ment, cal dir que no. Amb totes les imper­fec­ci­ons, el sis­tema polític ten­deix a plu­ral, i qui vol can­viar-lo té la pos­si­bi­li­tat de pro­po­sar una alter­na­tiva, que la gent ha de deci­dir si li sem­bla ade­quada. Tan­ma­teix, de tant en tant algun col·lec­tiu pren consciència de l’escassa pro­ba­bi­li­tat de fer rea­li­tat el pos­si­ble. Que el sis­tema està ben tra­vat per fer gua­nyar els de sem­pre. I ales­ho­res certs movi­ments soci­als van més enllà de les for­mes orto­do­xes, i així apa­rei­xen movi­ments com ara la PAH, o el 15-M, pro­te­gits cons­ti­tu­ci­o­nal­ment fins un cert punt per mani­fes­tar el seu des­grat, la seva ira. Després algú se n’apro­pia, i la pla­ta­forma tal esdevé tal par­tit polític, i ales­ho­res perd aque­lla genuïnitat que l’havia fet motor de canvi. Fins i tot hem vist com certs movi­ments i par­tits són cre­ats per altres per fer la guitza a ter­cers... I després dis­si­mu­len, creen pla­ta­for­mes que volen fer creure que són inde­pen­dents, però son els seus ins­tru­ments, com a molt les seves fàbri­ques d’idees, si és que ja els queda alguna idea que recordi aque­lla pri­migènia i necessària santa indig­nació dels orígens.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia