Opinió

Tribuna

Matar Franco, una solució

“Una idea forassenyada que permet somiar, dibuixar un món millor, més just

Joan-Lluís Lluís (Per­pinyà, 1963) es va endur el Sant Jordi amb Jo soc aquell que va matar Franco després de publi­car la magnífica El nave­gant, fent un sin­gu­lar i molt per­so­nal exer­cici de recons­trucció històrica que, vista l’actu­a­li­tat que patim, car­re­gada de repressió, arbi­tra­ri­e­tat i odi, sense dubte hau­ria resul­tat més desit­ja­ble que la que ens ha tocat. Que el dic­ta­dor hagués mort l’any 1940 abans de poder crear la xarxa de cor­rup­tes que encara per­dura amb ten­ta­cles oberts en la soci­e­tat, la política, la justícia i la vida, hau­ria repre­sen­tat un final ben feliç i pre­ma­tur d’una època que fa massa anys que dura.

Lluís cons­tru­eix una ficció pecu­liar, amb un peu a la rea­li­tat històrica con­tras­ta­ble i l’altre a la situ­ada en un uni­vers que sura en una irre­a­li­tat que sovint raneja la ver­sem­blança però sem­pre mira de posar-hi distància amb ima­gi­nació, ofici i bellesa. Aquesta com­bi­nació fa que la història que ens explica sigui el cor­rent d’un riu que tots espe­rem que ens arros­se­gui i ens porti cap a aquest spoi­ler que ja apa­reix només de mirar la por­tada del lli­bre i lle­gir el títol. Un llen­guatge acu­rat, pul­cre i cap­ti­va­dor i una nar­ració que flu­eix sense entre­bancs són la resta d’armes que uti­litza per lli­gar-nos al seu relat.

De fet, aquesta ven­jança literària que, per desgràcia, no és una veri­tat històrica, té un punt de burla, de por­tar-ho tot (i per damunt de qual­se­vol altra cosa, el per­so­natge que ha de morir) cap al ridícul, cap a aquell punt que a tot­hom li ha pas­sat pel cap veient imat­ges anti­gues i que et per­met con­tem­plar un ésser gris, des­a­for­tu­nat i medi­o­cre, amb sabre, pis­tola, galons i el poder neces­sari per alte­rar el curs de la història i con­ver­tir-ho tot en un paradís repres­siu de cor­rupció que encara per­dura a les cata­cum­bes i les cla­ve­gue­res sem­pre molt acti­ves d’aquesta Espa­nya moderna i exem­plar que els seus diri­gents s’entes­ten a ven­dre arreu, sense gaire èxit si cal ate­nir-se a les pro­ves que veiem dia sí i dia també.

Joan-Lluís Lluís ha jugat com ningú amb aquesta mena de gran metàfora col·lec­tiva, amb la bri­llant com­bi­nació d’alta lite­ra­tura i una idea foras­se­nyada i, mal­grat tot, molt, molt engres­ca­dora, que per­met somiar, dibui­xar un món millor, més just, menys gover­nat per la cor­rupció i obert a la pro­funda sen­si­bi­li­tat i al magnífic ofici d’un escrip­tor amb mol­tes coses interes­sants per ofe­rir i amb una sor­pre­nent habi­li­tat per anar cap­tu­rant el fil inte­rior que ajuda a dibui­xar les autènti­ques per­so­na­li­tats dels pro­ta­go­nis­tes de les seves històries.

En qual­se­vol cas, hau­ria resul­tat bonic saber que Franco va morir a mans d’un noi borni, ena­mo­rat de les parau­les, que es va lle­gir de dalt a baix el Dic­ci­o­nari de Pom­peu Fabra. Autèntica justícia poètica... o pot­ser lingüística.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.