Opinió

Tribuna

Entre Cavadas i Dulceida

“Sabent que ser Cavadas és tan complicat, s’ha d’entendre que molts joves pensin que és millor inversió intentar ser Dulceida

No fa gaire el tele­notícies es feia ressò de la munió de segui­dors d’una influ­en­cer cata­lana, el nom de la qual no recordo. No és ni El Rubius, ni Dul­ceida, ni una Kar­das­hian, els únics pro­ta­go­nis­tes d’aquest gènere que, por raons que no venen al cas, em venen a la memòria. Sí que sé, però, que es diu influ­en­cer a la gent que segueix molta altra gent, no tant per ser artista, intel·lec­tual o empresària, com per les coses que diu o fa en les xar­xes soci­als, les seves pre­ferències i gus­tos (la majo­ria pagats, el que vol dir que han d’anar en compte perquè està pro­hi­bida la publi­ci­tat enco­berta, segons ens diuen). Solen tenir tanta o més fama, és a dir, influència, de manera inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a la trans­cendència de les seves apor­ta­ci­ons. La major part, sense estu­dis de cap mena, amb un llen­guatge pro­vo­ca­dor, pro­vo­ca­tiu o capaç de pro­vo­car la indig­nació o el vòmit, acom­pa­nyen l’ado­lescència i la con­du­ei­xen al mal­ba­ra­ta­ment de la seva empremta digi­tal (irre­ver­si­ble, es digui el que es digui sobre el dret a l’oblit), o el que és el mateix, a tenir com a alter­na­tiva labo­ral quel­com sem­blant a la d’aque­lles per­so­nes que seguei­xen.

Tot i que sols arriba a l’èxit un per­cen­tatge molt petit dels que ho inten­ten, la quan­ti­tat de diners que els tri­om­fa­dors acon­se­guei­xen amb els “m’agrada” dels seus segui­dors fa difícil convèncer aquests que facin l’esforç d’aca­bar uns estu­dis que els con­dui­ran a con­trac­tes pre­ca­ris, després de períodes de pràcti­ques que sovint no són tals. Com dis­su­a­dir-los d’optar per la que sem­bla la manera més fàcil i diver­tida d’enri­quir-se? Ni tan sols recor­dant que també una veri­ta­ble car­rera en aquest àmbit reque­reix conei­xe­ments diver­sos, més raci­o­na­li­tat que passió i més hores de feina de les que es veuen a través de la dis­fressa de la tri­vi­a­li­tat i l’atzar.

Afor­tu­na­da­ment comen­cen a aparèixer altres influ­en­cers com a con­clusió d’èxit d’una vida d’esforç, els que es deien “líders” abans que la paraula lide­ratge quedés des­pres­ti­gi­ada fins al punt que ni afe­gint-hi adjec­tius es pot dis­si­mu­lar. Pot­ser Teresa de Cal­cuta ho va ser per a una gene­ració de voca­ci­ons altruis­tes en això d’aju­dar els més pobres entre els pobres, però avui he vol­gut fixar-me en el cirurgià dels impos­si­bles, el doc­tor Cava­das, de nou notícia pel seu èxit amb un jove, pros­trat des de petit en el llit del dolor, esde­vin­gut feliç pel fet de poder seure sense patir en una cadira de rodes i haver pogut banyar-se al mar.

No és el pri­mer cop que Pedro Cava­das fa un mira­cle i sense arri­bar a tenir els mili­ons de segui­dors que té Dul­ceida, cada cop és més la gent que sap que pot acon­se­guir trans­for­ma­ci­ons que recu­pe­ren bellesa, mobi­li­tat i ale­gria a les per­so­nes trac­ta­des. Comença a ser cone­gut, però mai ho serà tant com els que cusen un relat amb xim­ple­ries, fan pro­esa del fet d’enga­nyar la gent pel car­rer i riure-se’n, ideen pro­ves arris­ca­des a la pell dels altres o en la pròpia (com ara men­jar-se una mosca i donar a tas­tar un deter­gent ama­gat en una galeta).

Una com­pe­tició con­tra Dul­ceida, la té per­duda el doc­tor, i ell ho sap. Per començar és ben difícil ser doc­tor, perquè és difícil ser metge: a la neces­si­tat de tenir una molt alta qua­li­fi­cació de bat­xi­lle­rat i selec­ti­vi­tat, s’hi afe­geix que és difícil tro­bar-se entre els ele­gits per acce­dir a una de les poques pla­ces que s’ofe­rei­xen a les uni­ver­si­tats públi­ques i pri­va­des espa­nyo­les. Ridícul el nom­bre, perquè després no parem de veure com ens ate­nen als hos­pi­tals per­so­nes vin­gu­des d’altres països amb la legítima volun­tat de cobrir les pla­ces que es neces­si­ten. Difícil treure una bona qua­li­fi­cació, difícil tenir una plaça, difícil treure’s el MIR, difícil acon­se­guir una espe­ci­a­li­tat i final­ment difícil ser al lloc idoni per poder fer el mira­cle que sor­tirà després en els mit­jans de comu­ni­cació, i que pot­ser acon­se­gueixi que un altre, tan ide­a­lista com ell, vul­gui fer el mateix costós camí per després, pot­ser també, influir sobre altra gent.

Men­tres­tant Dul­ceida s’ha tor­nat a posar unes saba­tes que alguna voldrà com­prar; ha sor­tit en un anunci en què es venen coses que sens dubte es ven­dran i fa fins i tot rodes de premsa expli­cant la seva emoció pel fet d’haver-se casat. Tenint en compte que acon­se­guir ser Cava­das és tan com­pli­cat, s’ha d’enten­dre que la major part de la gent que encara ha de llau­rar el futur pensi que és millor inversió inten­tar ser Dul­ceida. I hi ha d’haver de tot, però men­tre els influ­en­cers dels hereus de la terra siguin els que són, men­tre aquests no s’emmi­ra­llin en un altre tipus de vides per cer­car la glòria, serà molt com­pli­cat creure en l’Arcàdia feliç que des de fa ja massa temps una part dels nos­tres polítics ens vol ven­dre i l’altra, tant cofoia com aque­lla, creu que ja tenim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia