Opinió

Full de ruta

La recerca de la neutralitat

En un taller d’escrip­tura, a un dels alum­nes no li agra­da­ven gens els tex­tos dels com­panys. Els escol­tava seriós, amb els braços cre­uats i les celles arru­fa­des, empre­nyat per com aquells relats s’allu­nya­ven gro­tes­ca­ment del que per a ell havia de ser la lite­ra­tura. En aca­bat, tot­hom aplau­dia i elo­gi­ava allò que podia elo­giar-se d’aquell text –perquè els alum­nes en gene­ral eren gent edu­cada i, sobre­tot, perquè sabien que després els toca­ria lle­gir els seus–, i hi apuntàvem entre tots, amb tacte, algu­nes coses del relat que pot­ser no fun­ci­o­na­ven prou o que podien millo­rar-se. Però ell no deia mai res. Es que­dava cla­vat a la cadira, fent sos­pirs d’impaciència i amb un evi­dent gest de dis­gust envers la classe i el món en gene­ral. Per què no podíem escriure nosal­tres com ell creia que s’havia d’escriure? Si li dema­nava l’opinió, ell feia un esbu­fec i es limi­tava a dir, amb seque­dat: “No m’agrada, no és prou neu­tral. El llen­guatge ha de ser neu­tral.”

Un dia, tot va can­viar. Els alum­nes van començar a lle­gir els seus tex­tos, com sem­pre, però es posa­ven blancs i s’enca­lla­ven: havien des­a­pa­re­gut els adjec­tius. Con­fo­sos, enlles­tien la lec­tura, emmu­dint quan arri­ba­ven als frag­ments muti­lats. Val a dir que, sense adjec­tius, molts d’aquells tex­tos millo­ra­ven. Però que jo els digués això no els con­so­lava en abso­lut, i tor­na­ven per­ple­xos i pre­o­cu­pats a la cadira. Ell, en canvi, som­reia en silenci. En la classe següent, la cosa va a anar a pit­jor. També van des­a­parèixer els adver­bis. Els relats encara s’ente­nien, és clar, i fins i tot eren més àgils i direc­tes que els ori­gi­nals. Però els alum­nes es des­es­pe­ra­ven. On havien anat a parar? Aquells tex­tos ja no eren seus, ja no tenien la seva ànima. I va con­ti­nuar: en les clas­ses següents, els alum­nes tam­poc van poder lle­gir cap frase sub­or­di­nada. Havien des­a­pa­re­gut, i tot era una suc­cessió de fra­ses sim­ples. Després, van caure les metàfores. I després els pro­noms.

Estra­nyat per aque­lles des­a­pa­ri­ci­ons, un dia vaig arri­bar abans d’hora a l’aula. I em vaig tro­bar l’alumne de la neu­tra­li­tat, enca­put­xat, arren­cant adjec­tius, adver­bis, sub­or­di­na­des i tot allò que no li agra­dava. En veure’s des­co­bert, no es va atu­rar. “És que a mi tots aquests adjec­tius i adver­bis i gira­gon­ses literàries m’ofe­nen pro­fun­da­ment –va dir amb deter­mi­nació–, i estic en el meu dret ina­li­e­na­ble de treure’ls.” Li vaig fer notar que pro­fun­da­ment era un adverbi i ina­li­e­na­ble, un adjec­tiu (un adjec­tiu lletgíssim, a més), però lla­vors em va acu­sar de limi­tar-li la seva lli­ber­tat d’expressió, em va dir fei­xista, i va mar­xar per sem­pre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.