Opinió

De set en set

Iaia biònica

Set dies enrere la meva àvia Mercè va fer noranta-set anys. La iaia és una dona bonica d’ànima biònica, per bé que aquesta defi­nició pugui sem­blar una para­doxa. És tot cor, però té una ener­gia des­co­mu­nal, encara, com si portés una bate­ria infi­nita. Amb la distància ver­ti­gi­nosa de tres anys per fer-ne cent, la noia de la piga viu en una casa de dos pisos, amb tres patis i mol­tes fines­tres. Cuina, neteja sobre net i estén la roba. Lle­geix el diari cada dia, escom­bra el car­rer i xerra amb les veïnes, totes més joves que ella.

Man­tinc llar­gues con­ver­ses per telèfon amb la meva iaia, i ho faig de tu a tu. M’agrada escol­tar-la. Repas­sem la vida, les sèries, les man­can­ces del progrés i els topalls gene­rals de la vida. Té un hàbil sen­tit de l’humor perquè està de tor­nada de tot. Sem­bla una dona fran­cesa amb cer­vell anglès: “El que em fot és no poder anar a tea­tre ni a l’òpera: totes les ami­gues fa anys que se m’han mort.” Ella és cafe­tera i li encanta la xoco­lata negra. Té dues marag­des als ulls, lla­vis car­no­sos i una elegància natu­ral que algun dia, si hi soc a temps, m’agra­da­ria here­tar. La iaia Mercè és guapa: té noranta-set anys i segueix sent pre­ci­osa.

El que més m’agrada de la meva àvia és que mai no m’ha fet un petó sense boca, aque­lla mena de petons gri­sos dels cònju­ges o dels hipòcri­tes. A l’hora del brin­dis, li vaig dema­nar que creuéssim les copes com ho fan els ena­mo­rats. Ella som­reia. A la taula del cos­tat hi havia una senyora de cent anys. La meva àvia, tota deci­dida, es va aixe­car i s’hi va diri­gir. Vaig veure com s’abraçaven: l’escena va ser d’una bellesa poètica intensa que em va estre­mir. L’art d’enve­llir, aquest és el lema de la iaia Mercè.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.