Opinió

LA GALERIA

L’altre Manelic

Aquest Manelic nostrat no és famós de ficció sinó un espècimen humà ben viu i gairebé irrepetible

El més famós (de ficció) deu ser el Mane­lic de Terra baixa, pro­ta­go­nista del drama que per­tany a la tra­dició literària del rea­lisme, i que tan magis­tral­ment va inter­pre­tar Enric Borràs aquells pri­mers anys del segle pas­sat. Però vet aquí que, mig ama­gat als tocoms de l’Alta Gar­rotxa, conec des de fa anys un altre Mane­lic i ara, invi­tat gen­til­ment a casa seva a dinar (i a can­tar), se m’ha mos­trat en totes o gai­rebé totes les seves interes­sants face­tes.

Si en Mane­lic de Pera hagués nas­cut el segle quinze, hau­ria sigut la versió gar­rot­xina de l’home del Renai­xe­ment, aquell tipus humà interes­sat en tot, de curi­o­si­tat còsmica, sense defu­gir cap tema ni cap dis­ci­plina. Si es grata només un xic, hom s’adona dels conei­xe­ments pro­funds que té en Mane­lic sobre cançó popu­lar (per això és sobre­tot cone­gut), però també sobre cuina, bos­cos, plan­tes i flors, bolets, història i cos­tums del país, per la vida quo­ti­di­ana amb tots els seus ets i uts, vaja. A la Gar­rotxa i força més enllà és cone­gut per ser un músic que canta, un con­vençut segui­dor de la tra­dició dels músics de la zona, entre els quals van des­ta­car en Salvi d’Oix (Salvi Pujol) i Pere Sala i Solé, en Peret Blanc de Beget, un dels més repre­sen­ta­tius i carismàtics del país gar­rotxí. Amb en Mane­lic ens vam fer amics el pri­mer dia que el vaig veure actuar perquè en aque­lla vet­llada va can­tar, a més, dues o tres peces d’un chan­son­nier que tinc com un ídol: Geor­ges Bras­sens. Can­tava Bras­sens en un francès per­fecte, després vaig saber que havia pas­sat infància i joven­tut a Nimes, al depar­ta­ment del Gard, regió d’Occitània.

Ara ens ha demos­trat que també és un excel·lent cui­ner, un ena­mo­rat del pai­satge que l’envolta. Durant la sobre­taula del dinar vam par­lar de tot, de tot. Hi havia dos músics més: un per­cus­si­o­nista extra­or­di­nari i un amic de joven­tut de quan ell cor­ria i can­tava per Europa. Aquest Mane­lic nos­trat no és famós de ficció com ho va ser el d’Àngel Gui­merà, sinó un espècimen humà ben viu i gai­rebé irre­pe­ti­ble, que viu en una casa de pagès abas­tida per aigua de pluja i ener­gia solar, sense nevera ni tele­visió. S’ha creat una vida diguem-ne pri­migènia que avui resulta del tot ori­gi­nal en aquest món cob­diciós, frenètic i con­su­mista que ens ha tocat viure. Tenir amics així no es paga amb diners, i li ho vaig dir. Per això vam mar­xar de casa seva sense pagar el magnífic àpat que ens va cui­nar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia