Ser bo

Ser bo, avui, no es pot pas dir que ens agrada que ens ho diguin. Abans agradava més. Avui no, perquè avui sentim algú que ens diu que som bons i de seguida pensem que ens enreda. Segurament no posarem la mà a la cartera, però sí que pensarem que s’està posant per sobre nostre i que es veu més intel·ligent, preparat, astut i, sobretot, més just, unes qualitats que avui sí que es valoren. Sí: amb qui ens diu que som bons tenim la mateixa sensació que amb molts polítics, professors i articulistes. En resum: amb els intel·lectuals perquè què és un intel·lectual si no algú que vol demostrar que té més llums que nosaltres? No ho diuen perquè no semblaria gens democràtic, però es veuen com els capellans d’abans, que ho sabien tot tant, que ja tornaven quan nosaltres tot just hi anàvem. Doncs bé: aquesta setmana els mitjans de comunicació ens han parlat de dos homes bons. I tots dos, és clar, havien mort perquè, quan mors, la cosa canvia. Si s’ha estat un intel·lectual de debò com era Josep Fontana no ho diuen, que no és qüestió de desprestigiar-lo. Però si s’era com aquell pobre assaltant musulmà gai de la comissaria dels mossos de Cornellà o com el senador republicà John McCain, no hi ha aquests problemes. De l’assaltant, però, només ho ha dit la seva exdona. Que el bon home va amenaçar amb un ganivet una mossa! De McCain, ho han dit tots els que són anti-Trump. Tots han opinat que era més íntegre, més valent, més just i, sobretot, més bo que no aquell monstre que mana avui als Estats Units. Entretant, tots els qui encara som vius aquesta setmana hem après que tenim no sabem quant de temps per mirar d’arribar a ser alguna altra cosa.