Opinió

Tribuna

Un collaret de dents

“M’agrada la literatura que aprofundeix en les contradiccions de la vida

M’agrada la lite­ra­tura que apro­fun­deix en les con­tra­dic­ci­ons de la vida, la que remena en els fems i alhora sem­bla con­tor­ne­jada per una llum puríssima. La que ens obse­quia amb sem­blan­ces molt vívides de per­so­nat­ges que ens mera­ve­llen, perquè ens duen fila­gar­ses de record de per­so­nes reals que hem cone­gut. Joan Cavallé acaba de publi­car un lli­bre de con­tes molt reco­ma­na­ble, La ciu­tat i alguna gent que hi viu (Cos­setània), que, en alguns pas­sat­ges, m’ha fet pen­sar en Jesús Mon­cada, el millor retra­tista que han tin­gut les nos­tres lle­tres con­tem­porànies. L’obra es com­ple­menta amb unes quan­tes foto­gra­fies tar­ra­go­ni­nes de David Bal­sells.

Començant per la psicòpata de la pri­mera història (“de vega­des tinc la sen­sació de tenir altres vides”) i arri­bant a aquell irre­prot­xa­ble fun­ci­o­nari, conco irre­dempt, que un dia troba una fun­cionària, jove i atrac­tiva, que aca­barà obse­dint-lo. (Fins ara, a casa nos­tra, que jo sàpiga, només Antònia Carré-Pons havia excel·lit en el trac­ta­ment lite­rari dels fun­ci­o­na­ris. I tan sols David Mon­te­a­gudo havia dedi­cat un conte de qua­li­tat al feno­men cas­te­ller. Cavallé ja fa pinya amb ells dos.) També conei­xe­rem un home de peus amples, que, a diferència del seu avi cam­pe­rol, no treu par­tit de la seva gene­rosa natu­ra­lesa pèdia: “L’avi era pagès i els peus amples li dona­ven esta­bi­li­tat quan cami­nava per aquells camps llau­rats, ester­ros­sats, quan enfon­sava els peus en els ban­cals inun­dats d’aigua o quan, aixada en mà, feria la terra a cops per des­lliu­rar-la de males her­bes.” Lite­ra­tura amb majúscu­les: obser­vació sàvia i escrip­tura ele­gant, esquit­xada de detalls sig­ni­fi­ca­tius, mai sobrers.

“Jo el que vull que vegi és que molts camins no ens fem a la idea que tenim tre­sors ama­gats a casa”: quina exhu­mació de tre­sors incògnits, aques­tes nar­ra­ci­ons! Per exem­ple, la del colla­ret de dents huma­nes. En un altre conte, un ian­qui que està de visita en una ciu­tat euro­pea de la qual no recorda el nom –però sí l’experiència d’una estra­nya religió popu­lar que s’hi ofi­ci­ava, en què per­tot ban­de­re­ja­ven els colors blau i grana– pateix una epi­fa­nia, gràcies al gust dol­cenc i espi­rituós d’un licor que ha tas­tat en un bar. Una altra peça refle­xi­ona sobre els trompe-l’oeil de la ficció. I una de les meves pre­fe­ri­des, “Sense destí”, esbossa l’existència d’un ale­many a qui, “tot just aca­bat de néixer, van extir­par-li el destí”. ¿Viurà més lliure o més cons­tret? Pel desen­llaç, esplèndid, diríeu que és un poema de Larkin: “Des de lla­vors, Hans-Peter Meyer-Gross és només una ombra del que era, com una carta aban­do­nada en una bústia d’una casa des­ha­bi­tada. Una casa, a més a més, els pro­pi­e­ta­ris de la qual han estat des­no­nats i que ara està a punt de rebre la visita de l’exca­va­dora. Aviat, el lloc on avui hi ha la casa serà un punt en el tra­jecte d’una nova auto­pista.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia