Opinió

Caiguda lliure

La revelació

“Sota els nostres sabatots de realitat, s’apaguen de cop els llums de Nadal

D’aquí a una set­mana dei­xarà de creure. No serà de cop, però a aquesta edat –ja no un nen petit, encara no un nen gran– es comen­cen a fer pre­gun­tes que abans ni se’ls acu­dien. Que un tronc piqui el tim­bre de la porta i com­pa­re­gui davant nos­tre amb un som­riure pin­tat i una gorra de Pare Noel; que es faci un racó a la cuina i devori totes les gale­tes i man­da­ri­nes que li anem posant a sota i que, pas­sat un temps, a cops de culle­rot, des­lliuri regals ben empa­que­tats i d’ama­gat, just men­tre ells eren con­fi­nats a l’habi­tació espe­rant (abans es resava, ara ben poc): tot aquest ritual forma part d’un cer­cle màgic que accep­ta­ven sense dis­cussió. Però aquesta mena de sor­ti­legi en què col·laboràvem tots s’està aca­bant. D’una manera o altra en pres­sen­tim el final, fins i tot ells. Cada Nadal hi ha menys cri­a­tu­res abra­o­nant-se damunt el vell cobre­llit que amaga el tió i més adults que ens ho mirem de fora el cer­cle estant. Els nens que fa poc que han entrat en el secret encara fan una mica de comèdia per deferència amb els petits, o pot­ser per aco­mi­a­dar-se d’aque­lla part seva que con­serva l’ins­tint de seguir invo­cant pro­di­ga­li­tats sense raó pro­te­gits per un simu­la­cre que no els aver­go­nyeix. Tants senyals amb què ho podien haver des­co­bert, i no van fer cas de cap, ni de les boti­gues ple­nes de gent car­re­gada amb paquets, ni de la insistència nos­tra a excloure’ls sem­pre de l’ins­tant pro­digiós: el pet del tió, els Reis esca­lant pel balcó.

La tris­tesa pen­sa­tiva en què s’abis­men els infants en el moment de la reve­lació ha omplert de llàgri­mes milers d’àlbums de records, però no sem­pre es para prou atenció al sen­ti­ment de culpa que embarga els grans, obli­gats gene­ració rere gene­ració a ser por­ta­dors del mis­satge devas­ta­dor. Quan irrom­pem al seu país de fades amb els nos­tres saba­tots de rea­li­tat, s’apa­guen de cop els llums de l’arbre de Nadal, la molsa s’emmus­te­eix ino­pi­na­da­ment, la pur­pu­rina de l’estre­lla de Bet­lem i les bole­tes de por­ex­pan sem­blen més de fireta que mai. No en sabem més, no hi podem fer res. Som per­so­nes de carn i os, i no obrem mira­cles, per més que vul­guem. El tronc que hem anat a bus­car al bosc és per fer lle­nya i prou, els Reis for­men part d’un conte bonic que expli­quem abans d’anar a dor­mir, els regals cos­ten diners i no sem­pre tenim els que fan falta per aten­dre segons qui­nes peti­ci­ons. No importa si heu estat bons. La justícia no hi té res a veure, amb tot això. Déu no exis­teix, ningú escolta els vos­tres precs. Estem sols al món, cap espe­rit seràfic vet­lla per nosal­tres, i un dia mori­rem. Tot això anti­ci­pem als nens quan comen­cen a fer-se grans. Però de moment no, avui encara hi cre­uen, i d’aquí a una set­mana, pot­ser ben bé fins a l’hora de les postres, esti­madíssims, benau­rats fills nos­tres, encara hi creu­ran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia