Opinió

Tribuna

L’estranya parella

“Per un cop i sense que serveixi de precedent, conservadorisme i (bona part del) feminisme s’han donat la mà

El debat polític sobre la mater­ni­tat subro­gada ha arri­bat a Espa­nya a través de Ciu­ta­dans, ima­gino que sota el que diuen que és el seu per­fil libe­ral, cosa que ens obliga, si més no, a una reflexió sobre l’abast de la lli­ber­tat i, even­tu­al­ment, dels seus límits. Es tracta, però, del debat entorn de la con­veniència de la seva regu­lació, perquè, quant a la praxi, són mol­tes ja les per­so­nes que en el nos­tre país, apor­tant o no el mate­rial genètic neces­sari per a la con­cepció, han comp­tat amb l’ajut d’una dona que, sem­pre a l’estran­ger i sobre­tot a Califòrnia (reco­ne­gut com el lloc jurídica­ment i mate­ri­al­ment més segur), els ha ges­tat un fill.

Se sol ama­gar la defensa d’aquesta forma d’acce­dir a la pro­ge­ni­tura dar­rere dos tipus d’argu­ments, un de sen­ti­men­tal i un altre de pseu­do­jurídic. El sen­ti­men­tal és el desig de com­plir un somni en per­so­nes que, per raons even­tu­als (este­ri­li­tat d’ori­gen o sobre­vin­guda per una malal­tia) o estruc­tu­rals (gènere mas­culí en soli­tud o en pare­lla homo­se­xual), no poden acce­dir-hi. A aquests supòsits se n’hi afe­gei­xen alguns altres, més frívols i banals, com l’estètic (tenir una cri­a­tura en el ven­tre dilata la pell i can­via el meta­bo­lisme a la major part de les dones) o el de l’edat (se li ha covat l’arròs a la dona que vol ser mare després d’haver entrat en la fase de la meno­pausa). És difícil llui­tar con­tra la idea que l’amor és al cen­tre de totes aques­tes deci­si­ons, tot i que ningú sap rao­nar per què, si s’esti­men, no poden ser matri­moni més de dues per­so­nes.

L’argu­ment que vol ser jurídic és el de la lli­ber­tat; al cap i a la fi, igual que en l’avor­ta­ment o en la pre­co­nit­zada eutanàsia, l’axi­oma en ori­gen és que cadascú pot fer amb el seu cos el que vul­gui. Sor­to­sa­ment en aquest tema una part molt impor­tant del femi­nisme, sem­pre tan com­ba­tiu amb aquest dret que ha acon­se­guit encu­nyar que sigui la dona i sols ella la que deci­deixi què fer amb el fetus que porta en el seu si (des­lliu­rant així de pro­ble­mes a tots aquells homes que veu­rien el fill com una càrrega i dei­xant també des­em­pa­rats aquells altres que vol­drien ser pares i com­pro­ven que el que volen i la seva part alíquota de lli­ber­tat no compta per a res), s’ha posat en aquest tema en gene­ral molt de per­fil. Ente­nen (tot i que sols en aquest cas) que la dita lli­ber­tat de la dona per deci­dir no és tal, perquè està con­di­ci­o­nada. I en efecte, de manera molt majo­ritària, les dones que tenen fills per a altres el que volen és gua­nyar diners, i diners reben, se’n digui preu, lucre ces­sant, com­pen­sació econòmica o indem­nit­zació per les des­pe­ses, tot de con­cep­tes que mai s’apli­ca­rien a cap dona en tant que ges­tant del seu propi fill. 

Pri­mera con­dició d’una política rege­ne­ra­dora: no pre­ten­dre enre­dar la gent. És clar que, a des­pit de la pro­posta política de regu­lar una mater­ni­tat subro­gada sense con­tra­pres­tació, en la major part dels casos en què una dona gesta per a una altra per­sona aquesta gratuïtat no exis­teix; es tracta majo­ritària­ment d’un “ser­vei” de paga­ment del qual fins i tot hau­rien d’expli­car-nos els seus defen­sors quin tracte fis­cal hau­ria de tenir.

Així les coses, en una mena d’estra­nya pare­lla, el femi­nisme més com­ba­tiu ha vin­gut a donar-se la mà amb totes aque­lles per­so­nes que, des de posi­ci­ons més aviat con­ser­va­do­res, també inten­ten evi­tar la mer­can­ti­lit­zació de les dones, el tràfic ori­gi­nat amb l’ús dels seus ven­tres en esta­bli­ments com els que sem­bla que ja for­men part del pai­satge d’Ucraïna, on s’ubica aquest tipus de ges­tant en una mena d’habi­ta­ci­ons que sem­blen més aviat esta­blies o galli­ners. Per un cop i sense que ser­veixi de pre­ce­dent, con­ser­va­do­risme i (bona part del) femi­nisme s’han donat la mà i han acon­se­guit trans­me­tre una idea com­bi­nada: els pri­mers en defensa de la vida i que l’ésser humà (mare i cri­a­tura) no pot ser objecte d’un con­tracte i del tràfic mer­can­til; les sego­nes, rebut­jant un con­tracte que atempta con­tra la dig­ni­tat de les dones, fins i tot de les que cre­uen que estan fent un favor a un altre.

El pro­blema de fons rau en la crei­xent con­fusió entre desit­jos i drets, en creure que la mater­ni­tat és en tant que això pri­mer també això segon, i que tot el que és tècni­ca­ment pos­si­ble és ètica­ment accep­ta­ble. La polèmica està ser­vida, ja que a més s’hi enfron­ten dos lob­bies, un de molt con­so­li­dat (l’homo­se­xual, prin­ci­pal con­su­mi­dor d’aquesta alter­na­tiva a la sem­pre arris­cada i lenta adopció, impos­si­ble per a ells en molts països) i un altre en fase expan­siva i cada cop més sub­ven­ci­o­nat per les ins­ti­tu­ci­ons, com és el con­junt de grups i asso­ci­a­ci­ons femi­nis­tes, a més de la dita “pers­pec­tiva de gènere”, adop­tada per altres orga­nis­mes de manera trans­ver­sal. No sabem quin dels dos gua­nyarà, tot i que crec que en tirar-nos trets als peus les dones ja hi som unes con­su­ma­des artis­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia