Opinió

Vuits i nous

Profeta Cuixart

“Interpel·la no només els seus sinó tothom, pensi com pensi

Un dia, fa temps, en Joa­quim M. Puyal em va fer arri­bar un DVD amb una retrans­missió seva i del seu equip d’un par­tit de fut­bol. En una nota deia que se’n sen­tia espe­ci­al­ment satis­fet. Com que no hi entenc, de pilota, em fa l’efecte que de tots els que van rebre l’obse­qui d’en Puyal devia ser el que el vaig dis­fru­tar més. Si els gols i els movi­ments tàctics no em van dir res, em va sem­blar que el par­tit tingués relleu, que pogués tocar amb els dits els juga­dors, gràcies a la veu del nar­ra­dor, que es va ense­nyo­rir de tota la casa. Són efec­tes de quan les coses es fan amb passió.

Dimarts la tele­visió se’m va tor­nar a infla­mar amb la decla­ració de Jordi Cui­xart en el judici que l’acusa de rebel·lió vio­lenta i altres mal­ves­tats. Havia pen­sat d’aga­far l’AVE i per­so­nar-me a Madrid per seguir la sessió. Soc soci antic d’Òmnium, l’enti­tat que Cui­xart pre­si­deix. Ell em repre­senta. M’ha escrit de puny i lle­tra dues car­tes des de la presó amb l’encapçala­ment d’“esti­madíssim”, i això que no ens conei­xem. Em deia que em lle­gia, que els meus arti­cles li feien com­pa­nyia. Vaig des­dir-me del viatge i de retor­nar-li l’escalf per por que no pogués entrar a la sala o, si hi acce­dia, haver de seguir l’inter­ro­ga­tori des de lluny i veient-lo d’esquena. Hi ha molts afi­ci­o­nats al fut­bol que pre­fe­rei­xen les retrans­mis­si­ons tele­vi­si­ves o radiofòniques, on es veu tot, com es veu i se sent tot en les d’en Puyal, fins i tot pres­cin­dint de la imatge.

La tele­visió, dic, se’m va infla­mar. Ja ho havia fet amb les decla­ra­ci­ons de Jun­que­ras o Romeva, però aquesta vegada amb més fla­ma­rada. Jun­que­ras és aba­cial. Romeva és un colós. Jordi Cui­xart és un pro­feta, també per la barba i per l’estruc­tura cor­po­ral. Pau Gar­ga­llo l’hau­ria pogut pren­dre per model. El pro­feta de Gar­ga­llo no parla, com no va par­lar el Moisès de Miquel Àngel, però se li entén tot, s’entén que ha de dir coses ele­va­des.

Jordi Cui­xart va dir coses ele­vadíssi­mes sobre la dig­ni­tat, els drets fona­men­tals i la democràcia autèntica, no per donar satis­facció als seus sinó per inter­pel·lar tot­hom, sigui qui sigui i pensi com pensi. A mi ara m’és igual que els fis­cals siguin una toia risi­ble. Encara que no ho fos­sin i hagues­sin inqui­rit amb solvència, el dis­curs de Cui­xart hau­ria estat el mateix perquè prové de la con­vicció, al marge d’escri­bes i fari­seus. Aquest judici té de bo, si es pot dir així, que ha fet emer­gir grans líders, grans futurs gover­nants d’aquest país, supera­des les vacil·laci­ons, ingenuïtats i tram­pes que els han dut aquí. Cui­xart ho podria ser de qual­se­vol país que estimi la lli­ber­tat i la civi­lit­zació. Amb els pro­fe­tes de debò passa que, trans­cor­re­gut un temps, la seva doc­trina és valo­rada fins i tot pels que un dia els van ficar a la presó i els van voler emmu­dir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia