Tantes fades mortes

Té raó Vicenç Pagès Jordà quan diu que a Peter Pan hi ha una de les millors pri­me­res pàgines de la lite­ra­tura uni­ver­sal. Per pre­sen­tar al lec­tor el per­so­natge de Wendy, i la qüestió deli­cada que tots els infants hau­ran de créixer un dia o altre, J.M. Bar­rie es remunta a una escena idíl·lica en un jardí, quan Wendy tenia tot just dos anys i, per com­plaure la seva mare, va córrer a ofe­rir-li una flor aca­bada de tallar, segu­ra­ment amb els rínxols empol­si­nats de sol i les gal­tes ence­ses d’emoció. La dolça senyora Dar­ling no va tenir més remei que posar-se la mà al pit com­mo­guda pel gest de la filla i sos­pi­rar: “Oh, per què no podries ser sem­pre així!”, una reve­lació fatídica de la qual fins i tot una nena de dos anys podia infe­rir que el seu mera­vellós estat pre­sent era pro­vi­si­o­nal, que estava des­ti­nada a esde­ve­nir una altra cosa, una per­sona adulta ni més ni menys, i que en vista que aquesta classe de conei­xe­ments s’adqui­rei­xen a tan ten­dra edat, “dos és el començament del final”.

És ben pos­si­ble que Peter Pan, escrit el 1911, sigui un dels lli­bres que més detesta el comitè moral del col·legi que ha pri­vat els seus alum­nes de lle­gir obres tan sub­ver­si­ves com La caput­xeta ver­me­lla o La bella dor­ment perquè, segons ha dic­ta­mi­nat, per­pe­tuen este­re­o­tips sexu­als, ino­cu­len valors tòxics i suposo que també ins­pi­ren pen­sa­ments impurs i et fan venir unes ganes tre­men­des de tocar-te. Al repor­tatge que infor­mava d’aquesta con­tro­ver­tida mesura, els repre­sen­tants de la “comissió de gènere” de l’escola, com en d’altres tenen grups encar­re­gats d’orga­nit­zar fes­tes o de cui­dar l’hort, mos­tra­ven orgu­llo­sos els pres­tat­ges ara gai­rebé buits de la bibli­o­teca del cen­tre, després de reti­rar-ne els exem­plars sos­pi­to­sos. Com si servís per miti­gar el seu acte de puri­ta­nisme pro­gre, s’han afa­nyat a acla­rir que de moment només s’han rabe­jat en les lec­tu­res del cicle infan­til, quan l’alum­nat, a aque­lla edat que és “el començament del final”, no té encara espe­rit crític i corre el perill, pel que sem­bla, d’assu­mir els models opres­sors com a certs. Els que no vam tenir la sort que ens pre­vin­gues­sin con­tra con­tes tan cri­mi­nals, com tot­hom sap, con­ti­nuem cre­ient que les gui­lles par­len i els ele­fants volen, encara bus­quem dine­rets escom­brant l’esca­leta i temem com folls la nos­tra pròpia ombra. De debò fa falta pro­jec­tar en els infants la tris­tesa dels adults, les seves sus­picàcies i els seus trau­mes, els seus res­sen­ti­ments? Per què no els dei­xem tran­quils, sense cap culpa, davant d’uns lli­bres que han fet apor­ta­ci­ons fas­ci­nants a la lite­ra­tura? També és a Peter Pan on trobo aquesta defensa del poder de la ima­gi­nació, enfront del fana­tisme de la raó: “Cada vegada que un nen diu ‘jo no crec en fades’, hi ha una fada en algun lloc que cau morta.”