Opinió

Caiguda lliure

Tots serem negres

“Ens governen maniquins i ninots d’una mediocritat que espanta

Avui ja està tot deci­dit, i aquells debats de fa una set­mana sem­blen esvair-se a la memòria com el retrat dels can­di­dats als car­tells elec­to­rals. Durant mesos, encara els veu­rem podrir-se sus­pe­sos dels fanals, engan­xats al vidre de les mar­que­si­nes, amb els seus som­riu­res espar­ra­cats i la clenxa infes­tada de caga­llons d’ocell, i tot el que ens pro­me­tien estarà ja irre­mis­si­ble­ment per­dut i esven­tat –pot­ser per for­tuna nos­tra– com aques­tes ban­de­ro­les lleu­ge­res. Però hi va haver un moment, en aquells debats tele­vi­sius pre­sen­tats com els grans esde­ve­ni­ments d’oratòria de la dècada, que vam arri­bar a pen­sar que la política devia ser una maquinària molt sofis­ti­cada, una super­com­pu­ta­dora d’una com­ple­xi­tat tan incon­ce­bi­ble, que només ens era permès tenir accés a un vague indici del seu fun­ci­o­na­ment per mitjà de la ver­bor­rea dels seus agents de ven­des, que són els que els par­tits col·loquen al cap­da­vant de les llis­tes per fer-nos més fàcil dige­rir els seus rao­na­ments. La gent, per norma gene­ral, no aspira a saber com està feta una ren­ta­dora, sinó que l’arte­facte que li por­ten a casa li tre­gui neta la roba. Vaig arri­bar a pen­sar que els can­di­dats ens par­la­ven dels bene­fi­cis, per dir-ho així, dels pro­gra­mes de ren­tat, però que al dar­rere hi havia un equip d’engi­nyers alta­ment qua­li­fi­cats que havien cali­brat cada peça del meca­nisme i que n’havien esti­mat a consciència l’impacte econòmic i ambi­en­tal perquè els dele­gats comer­ci­als, per seguir amb el símil, difon­gues­sin les vir­tuts del pro­ducte amb la màxima clare­dat i pre­cisió. Vaig supo­sar, en suma, que dar­rere la ren­ta­dora hi havia vida intel·ligent. La dolo­rosa cons­ta­tació, en cada con­vo­catòria elec­to­ral, és que no n’hi ha mai, que estem sols en aquest xivarri, amb aquests xar­la­tans, escol­tant amb la mandíbula der­ro­tada els seus pro­gra­mes de ren­tat redac­tats amb les pelle­rin­gues d’algun manual de cate­cisme des­ca­ta­lo­gat des de fa mig segle pel cap baix. Cap dels can­di­dats que a hores d’ara s’hagi eri­git en gua­nya­dor de les elec­ci­ons pot alleu­ge­rir-nos aquesta pena al cor: ens gover­nen mani­quins i ninots, gent d’una medi­o­cri­tat que espanta, però guar­nits amb una colo­raina que han des­proveït de tanta per­so­na­li­tat i gràcia, que fins i tot les plan­tes s’aver­go­nyei­xen d’haver-los-hi ins­pi­rat flo­rint. Cada vegada que hi ha elec­ci­ons, i això pot­ser pas­sarà cada vegada més sovint, penso en l’escrip­tor afro­a­me­ricà James Baldwin pal­plan­tat al mig de la neu en un poblet dels Alps suïssos, a la dècada dels cin­quanta, con­fir­mant amb estu­por que era el pri­mer indi­vidu negre que posava els peus en aquell lloc. Tots tenim alguna cosa d’aquest ciu­tadà equi­vo­cat, algú que irromp allà on menys se l’espera i que fa front a l’ano­ma­lia, com Baldwin, pro­fe­rint un vati­cini: “Demà tots sereu negres.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.