La cresta de l’Everest

A finals de maig ens va dei­xar gar­ra­ti­bats la imatge de cen­te­nars de per­so­nes fent cua a la cresta de l’Eve­rest, espe­rant el moment de coro­nar, en fila índia, el cim. Pensàvem que una cosa així només pas­sava a peu pla, a les por­tes d’algun monu­ment naci­o­nal, o a l’entrada d’un par­tit de fut­bol o un con­cert de mas­ses. No allà dalt, lluny de nosal­tres, fora de perill. Al cap d’una set­mana, ens assa­bentàvem que aquell col·lapse ja s’havia cobrat la vida de deu alpi­nis­tes per falta d’oxi­gen i con­ge­lació. La notícia fa estre­mir. Hem por­tat la retòrica dels grans magat­zems a la mun­ta­nya, com si fos una com­pra com­pul­siva, i no pas qual­se­vol, sinó la més alta del món, per poder-hi afe­gir un altre dels para­dig­mes de la moder­ni­tat: la con­questa a cap preu, el rècord per damunt de tot, l’expec­ta­tiva de ser l’únic, de ser el pri­mer, de ser el millor, de poder estar, en certa manera, sol al cim. Excepte que cap d’aquests alpi­nis­tes va expe­ri­men­tar el ver­ti­gen d’una tal sole­dat. Curi­o­sa­ment, l’autor de la foto­gra­fia que va escam­par per tot el món la ver­go­nya d’un Eve­rest turis­tit­zat és una de les per­so­nes que més han con­tribuït a con­ver­tir-lo en un camp de com­pe­tició. El nepalès Nir­mal Purja s’ha pro­po­sat pujar als 14 vuit mils del pla­neta en només set mesos, cosa que pol­vo­rit­za­ria el millor regis­tre fins ara, esta­blert en set anys, i que com­porta ser­vir-se de tota mena de trucs per acon­se­guir la marca, des de l’ús d’oxi­gen i cor­da­des fins a la con­trac­tació de xer­pes i helicòpters.

La foto­gra­fia de Nir­mal Purja, obtin­guda quan en el des­cens del maig pas­sat va veure’s obs­truït per l’allau humana que hi pujava, pot­ser va ser més un acte de ven­jança que de denúncia, una manera de treure’s de sobre els intru­sos que li alen­tei­xen el pas i se li moren de fred als peus. Mireu què passa, si us inter­po­seu en el camí dels que tenen pressa! La veri­tat és, però, que aquests tro­pells humans són habi­tu­als cada pri­ma­vera. No hi ha manera d’atu­rar-ho, si hi ha gent dis­po­sada a pagar per expe­ri­men­tar alguna cosa pro­pera a l’aven­tura dels antics expe­di­ci­o­na­ris. “Pujar a l’Eve­rest s’ha con­ver­tit en una cosa hor­ri­ble”, va dir el lle­gen­dari Edmund Hillary en saber que més d’una qua­ran­tena d’esca­la­dors, l’any 2006, havien pre­fe­rit con­ti­nuar l’ascens en lloc de socórrer un altre alpi­nista que ago­nit­zava a la neu des de la nit ante­rior. Un lloc així ja no s’assem­bla gens a la “mun­ta­nya viva” de Nan Shep­herd, en con­tacte amb la qual et tor­nes pedra o glaç, i on la vida dels sen­tits és tan pura, que es podria dir que “el cos pensa”. Però fins i tot en un Eve­rest tan poc sublim com el que han difós les imat­ges d’aquell embús humà s’hi per­cep una espe­rança; encara hi ha, allà a fora, una fugida ver­ti­cal, un buit insòlit a un pas de la cor­dada, on només hi bufa el vent.