Opinió

Tribuna

Postal des d’Itàlia

“La UE, el Club Bilderberg o l’Spectre que prengui les decisions ha marcat els límits de la repressió a Catalunya: mentre no hi hagi sang, això continuarà sent un afer intern espanyol

Un, que fins ara ha anat pel món pen­sant allò de “si no ho faig avui ja ho faré demà”, ha entrat en la fase de no con­fiar gaire –o gens– en tal recurs. Amb aquesta estratègia, i en com­pa­nyia de la seva Antígona, s’ha resig­nat a la cua de mitja hora per entrar a la cape­lla San­se­vero de Nàpols, (en part sota un sol a 40 graus) per veure el Cristo Velato, obra de Giu­seppe San­mar­tino. La peça revela sens dubte la mà d’un virtuós; la visita val la pena sobre­tot per con­tem­plar el con­junt de la cape­lla, un relat al·legòric amb abun­dants ele­ments esotèrics –en què ara no entraré–, ideat pel noble intel·lec­tual pro­mo­tor de la cape­lla, Rai­mondo di San­gro –un príncep amb història i trets lle­gen­da­ris–, on, a més de dos esque­lets humans (home i dona) inclo­ent-hi tot el sis­tema arte­rial i venós con­ser­vat omplint-lo de plom, des­ta­quen altres figu­res simbòliques rea­lit­za­des amb traça no infe­rior, en espe­cial les cor­res­po­nents al Pudor –una dona també embo­li­cada amb una gasa que se li emmot­lla al cos, i que més que pudo­rosa aquest cro­nista la veu can­di­data al títol de miss samar­reta mullada–, i al Desen­gany, un home enga­va­nyat que malda per tren­car la xarxa que l’envolta per des­fer-se’n, rea­lit­zada també amb un tour de force d’ofici d’escul­tor. Obra d’Anto­nio Cor­ra­dini, l’una; l’altra, de Fran­cesco Quei­rolo.

Però el vir­tu­o­sisme dels escul­tors esmen­tats –que, sig­ni­fi­ca­ti­va­ment, no figu­ren a l’Olimp dels clàssics de la història– no deixa de ser un ama­ne­ra­ment epi­go­nal. No hi cap tei­xit real que s’emmot­lli al cos com si fos moll, ni fent tants plecs. Hi ha, en canvi, un model d’escul­tura més acon­se­guit i rea­lista, amb els plecs i les infle­xi­ons del cos amb la roba més creïble­ment reproduïts, l’ano­me­nat Il Gio­vane di Mozia, visi­ta­ble a l’illa d’aquest nom, pròxima a la costa oest de Sicília; es tracta d’una impo­nent figura de mar­bre, de més d’1,80 metres, sense braços, iden­ti­fi­cat per alguns com un auriga des­co­ne­gut; per d’altres, com a Hèracles. Sem­bla ser del segle V aC, de l’escola de Fídies, i és un pro­digi únic d’equi­li­bri i per­fecció. Quan el vaig veure, fa uns anys, jo era l’únic visi­tant del petit museu que l’acull; ni cues, ni empen­tes, ni guies bala­dre­jant. Per ale­grar-se’n o per lamen­tar-ho? Deixo al lec­tor el judici del con­junt d’imbe­cil·litats de l’star-sys­tem.

Un se’n torna als car­rers de Nàpols i no pot dei­xar d’admi­rar com la Bella Napoli, arros­si­nada, arruïnada, deca­dent, frag­men­tada i plena de semi­ru­nes i escom­bra­ries manté un aire de noblesa, i en canvi Bar­ce­lona, la ciu­tat desit­jada segons no sé quants barems moderníssims i visi­o­na­ris, sem­bla un deco­rat de baix cost (i, per cert, no gaire més neta que Nàpols, per no dir igual de bruta). Apunto la pos­si­bi­li­tat que sigui efecte dels pavi­ments. Els napo­li­tans són uns simpàtics pillets que et foten els calés sem­pre que poden, això sí, en peti­tes quan­ti­tats i ser­vint-se de mur­ri­e­ries, però han man­tin­gut els ter­res urbans dels segles d’esplen­dor. Nàpols és un impres­si­o­nant seguit d’empe­drats antics, irre­gu­lars pel des­gast dels anys, però que mal­grat la cai­guda en el temps man­te­nen l’aire senyo­rial de les coses autènti­ques. Bar­ce­lona, en canvi, sem­bla un deco­rat de baix cost, sense cap racó de pavi­ment més vell de 70 anys, però igual de tro­nat i amb pinta de més brut, perquè l’enve­lli­ment no ha estat efecte dels segles, sinó de la gros­sera qua­li­tat dels mate­ri­als. Un efecte no només de la increïble incul­tura dels gover­nants, sinó, molt pro­ba­ble­ment, de la seva cobdícia, dels 3% –o qui sap quina xifra– i de tota la desgràcia endèmica arros­se­gada els últims anys. Quan l’admi­nis­tra­dor públic des­tru­eix una obra per fer-ne una altra de pit­jor, el ciu­tadà té un dubte sobre l’ori­gen d’una con­ducta tan poc edi­fi­cant: es tracta d’un ille­trat o d’un cor­rupte? De les dues coses, segu­ra­ment, tot i que en la vida hi ha nom­bro­ses com­bi­na­ci­ons.

Seria con­ve­ni­ent pre­gun­tar-se si és aquesta casta la que ha de cons­truir un nou estat. Cada dia hi ha menys marge per no tenir clar que es tracta de vene­dors de fum. Mal­vo­lents o sim­ple­ment inep­tes, tor­nem a la qüestió de fa un moment. D’aquí un temps vindrà l’hòstia defi­ni­tiva, quan el Tri­bu­nal d’Estras­burg validi les sentències del Suprem. Ales­ho­res, què? La UE, el Club Bil­der­berg o l’Spec­tre que sigui que pren les deci­si­ons ha mar­cat els límits de la repressió a Cata­lu­nya: men­tre no hi hagi sang, això con­ti­nuarà sent un afer intern espa­nyol, i per tant que els pas­tors guer­rers de la Meseta cas­te­llana con­tinuïn fent el que vul­guin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia