És temps d’espantar

A Madrid, s’hi menja molt bé, si hom sap defu­gir expe­ri­ments i exo­tis­mes culi­na­ris. Els assis­tents a la gran reunió sobre la cosa climàtica faran bé d’encar­re­gar tibe­ris a llocs com ara Lhardy i Casa Lucio per con­tra­res­tar el ter­rorífic menú que ha comès El Celler de Can Roca. Segur que serà comes­ti­ble, perquè no arris­ca­ran el pres­tigi acu­mu­lat al llarg de dècades; però posar el plat a taula envol­tat d’una guar­nició de con­sig­nes glo­ba­lis­tes no pot ser bo per a la salut. De bon començament, una cap de brot de les Naci­ons Uni­des ja va anun­ciar quina serà la con­clusió dels 10 dies de debats: “Hem de can­viar la manera com ho fem tot, què produïm, com ho trans­por­tem i què men­gem.” Volen con­ver­tir la huma­ni­tat en una uni­tat de destí en el pànic uni­ver­sal. No és estrany que els soci­a­lis­tes de tot pèl s’apun­tin entu­si­as­tes a la neu­rosi apo­calíptica. Els qui van escam­par els ter­rors de l’any 1000 eren uns afi­ci­o­nats, ara veu­reu el que saben fer els “experts” que tre­ba­llen per la “comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal”, i com les admi­nis­tra­ci­ons que supor­tem ho tra­du­ei­xen en pèrdua de poder adqui­si­tiu. La dis­crepància no és que sigui política­ment incor­recta, és que ja està a punt de ser pro­hi­bida. I si no ens dei­xem? Aviat no hi serem a temps, però val la pena inten­tar-ho. Apun­teu-vos a la resistència: men­geu el que us vin­gui de gust, perquè men­jar és una mística, no una ascesi; ence­neu llums de Nadal, molts llums; feu fills, i no els por­teu a col·legis on els par­lin de la Greta; dei­xeu de votar polítics depri­ments i espo­li­a­dors; tor­neu a creure en Déu i no en brui­xots.