Opinió

Tribuna

La tradició dels oprimits

“Cal no avançar esdeveniments i especular, com ja fan alguns, amb futurs tripartits que, com bé va recordar Oriol Junqueras, són ara per ara poc plausibles

La visita de Pedro Sánchez a Cata­lu­nya per tro­bar-se amb el pre­si­dent Quim Torra i l’entre­vista de Jordi Évole a Oriol Jun­que­ras a la presó de Lle­do­ners emesa diu­menge pas­sat per TV, han encès les ires de la caverna mediàtica i política del naci­o­na­lisme espa­nyol, que clama al cel pel que con­si­de­ren un aval als “col­pis­tes de l’1-O” i una amenaça a la sacro­santa uni­tat d’Espa­nya. Des de Vox fins al PP –deixo a banda els par­tits mino­ri­ta­ris i irre­lle­vants amb la seva patètica cridòria histèrica– i les capçale­res dels prin­ci­pals dia­ris de la dreta s’han alçat veus con­tra Évole, que gosa par­lar de pre­sos polítics i s’aco­mi­ada del líder d’ERC desit­jant que la pro­pera entre­vista la puguin fer en lli­ber­tat, i con­tra Sánchez per trac­tar amb algú que con­si­de­ren que ja no és pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Bé, com al final de l’obra de l’autor xilè Ser­gio Voda­no­vic Deixa que els gos­sos bor­din (1959), és senyal que avan­cem.

Sens dubte, l’octu­bre del 2017 es van come­tre errors, l’entre­vista de diu­menge en tras­pua alguns, la lec­tura de Tota la veri­tat, de sis peri­o­dis­tes relle­vants de casa nos­tra, en posa al des­co­bert molts d’altres, pot­ser el més irri­tant i inqui­e­tant saber que el procés estava conduït a l’ombra per un estat major o sanedrí de per­so­nes no ele­gi­des a les urnes però amb capa­ci­tat de con­di­ci­o­nar les deci­si­ons del govern, la qual cosa negui­te­java fins i tot a alguns con­se­llers, ja que si les coses ana­ven mal dades –com així va ser– serien ells qui n’hau­rien de pagar les con­seqüències jurídiques. Això explica, en part, algu­nes dimis­si­ons de dar­rera hora, perquè ara també sabem, per boca de Marta Pas­cal, l’exco­or­di­na­dora del PDe­CAT, que no es podia dis­cre­par del pre­si­dent Car­les Puig­de­mont ni, de retruc, del men­ci­o­nat sanedrí.

I no, con­vo­car el referèndum no va ser cap error i, en tot cas, es tenia la majo­ria par­la­mentària sufi­ci­ent per fer-ho i era bo que, una vegada (una segona vegada si con­si­de­rem el procés par­ti­ci­pa­tiu del 9-N), es posés damunt la taula la volun­tat de con­sul­tar els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya sobre quina volien que fos en un futur la seva forma de relació política amb l’Estat espa­nyol. Una altra qüestió és si la majo­ria par­la­mentària, atesa la insu­fi­ci­ent majo­ria social, per­me­tia pro­cla­mar la inde­pendència sense valo­rar prèvia­ment la res­posta d’un Estat espa­nyol històrica­ment intran­si­gent, amb una monar­quia hereva del fran­quisme i amb pul­si­ons auto­ritàries, i una dreta espa­nyola, aquesta sí, amb una tra­dició col­pista. Ni sense tenir en compte tam­poc la situ­ació geo­política a la UE després del Bre­xit i la con­següent manca de suports inter­na­ci­o­nals.

A hores d’ara, que les rela­ci­ons entre ERC i JxCat no pas­sen el millor moment no és cap secret. D’una banda hi ha les lògiques diferències ideològiques entre dos par­tits amb sen­si­bi­li­tats soci­als dife­rents. De l’altra, el dete­ri­o­ra­ment de les rela­ci­ons per­so­nals entre alguns diri­gents d’amb­dues for­ma­ci­ons que el procés –i sobre­tot l’enfo­ca­ment del post­procés– ha produït, espe­ci­al­ment entre dues posi­ci­ons força antagòniques: o renun­ciar a fer política per apos­tar-ho tot al “com pit­jor, millor” i a un enfron­ta­ment eixorc; o apos­tar pel prag­ma­tisme polític amb la volun­tat d’eixam­plar la base social del repu­bli­ca­nisme i de l’inde­pen­den­tisme. En tots dos casos, però, cal per­se­ve­rar en l’acció exte­rior i en recla­mar la lli­ber­tat dels pre­sos polítics i els exi­li­ats com impulsa Òmnium Cul­tu­ral i la pla­ta­forma Som el 80%.

En la línia d’aquest prag­ma­tisme polític s’ins­criu l’opció d’ERC de donar suport a la inves­ti­dura de Sánchez i, pro­ba­ble­ment, en unes set­ma­nes, als pres­su­pos­tos del govern espa­nyol. Però que ningú s’engany, no a canvi de res. De moment s’ha produït la reunió de pre­si­dents de la set­mana pas­sada en què Sánchez pre­sen­tava 44 punts per faci­li­tar el que deno­mina el “des­gel” i que podria abor­dar imme­di­a­ta­ment amb un mínim de volun­tat política, men­tre al mateix temps inten­tava aigua­lir l’impacte de la tro­bada amb altres reu­ni­ons a Bar­ce­lona; i pro­mesa de con­vo­car la taula de nego­ci­a­ci­ons abans d’un mes. Fins ací el que ha donat de si el prag­ma­tisme. I cal no avançar esde­ve­ni­ments i espe­cu­lar, com ja fan alguns, amb futurs tri­par­tits que, com bé va recor­dar Oriol Jun­que­ras, són ara per ara poc plau­si­bles, perquè, recor­dava el diri­gent repu­blicà, a Sánchez no el coneixíem i podem pas­sar per alt el seu suport al 155, però als soci­a­lis­tes cata­lans els coneixíem i ens conei­xien prou bé i és difícil obli­dar que tot i sabent que érem inno­cents també van donar suport al 155. Tot i que ja sabem que “la tra­dició dels opri­mits ens ense­nya que l’estat d’excepció en què vivim és la regla” (Wal­ter Ben­ja­min), pot­ser és arri­bat el moment de can­viar la tra­dició.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia