Opinió

Tribuna

Voluntat d’esmena

“Avui, per fi, Espanya sembla disposar-se a afrontar un element cabdal del pacte constitucional: les nacionalitats

L’Estat espanyol, sota la direcció del nou govern, amb la seva inequívoca oferta de diàleg i d’entesa, està emprenent una gran esmena. Una esmena al trajecte que va imposar la dreta amb la seva ofensiva contra l’Estatut i amb l’autisme insensat que practicaria durant set anys des del govern. Hem passat l’equador i som en un nou hemisferi on és a punt d’instituir-se la negociació Catalunya/Espanya, on s’obre pas la desjudicialització del conflicte polític i hi ha voluntat d’aconseguir, per la via que sigui més efectiva, la reversió de les presons. Queda enrere l’hemisferi de la catalanofòbia, de “la callada por respuesta” i del “palo y tentetieso”, l’Espanya esquerpa, autoritària i nostàlgica de l’unitarisme. La consciència democràtica de la majoria dels espanyols ho ha volgut, enfront de la ganyota esperpèntica de la triple dreta: la dreta neofranquista, la dreta aznariana i el neolerrouxisme que, fatalment, a partir de la gesticulació més cridanera, ha acabat de nou, com en els anys trenta, confonent-se amb la dreta.

L’actual plet Catalunya/Espanya ha vingut covant-se durant un llarg trajecte, en el decurs del qual, al costat dels coneguts greuges econòmics i infraestructurals, es feia cada dia més estrident el silenci al voltant d’un element cabdal del pacte constitucional: el reconeixement de les “nacionalitats” (o nacions) que Espanya inclou. Cap desenvolupament fins avui. La novetat autonòmica i les possibilitats inèdites que obria havien fet passadora aquesta grossa assignatura pendent. Era un silenci, però, que expressava la latència del vell designi assimilador. Avui, per fi, Espanya sembla disposar-se a aprovar aquesta assignatura. Es tracta d’una esmena d’envergadura, que ve a corregir una inèrcia ancestral, expressada ja, de manera discreta i eloqüent, en les instruccions reials del 1714 als corregidors: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

També a les files independentistes sembla congriar-se una voluntat d’esmena creixent, encara que amb moltes dificultats. Oriol Junqueras ha estat el primer a superar la lògica de la pura confrontació contra el nou govern espanyol i de l’unilateralisme que, a Catalunya, ha estat a punt d’esberlar la unitat civil. Joan Tardà ja havia dit que calia reconèixer el conjunt del catalanisme, independentista o federalista, sense més anatemes maniqueus; darrerament, li hem sentit expressar la necessitat d’un “compromís històric” a Catalunya, no el que propugnava Berlinguer entre l’esquerra i els democratacristians, sinó entre catalanisme independentista i no-independentista, amb la voluntat de sargir estrips i d’afermar-nos com “un sol poble”, plural i divers, però cohesionat i capaç d’un projecte compartit. Carme Forcadell ha estat molt precisa: “No vam tenir empatia amb la gent que no és independentista i que no es va sentir tractada justament.” També Gabriel Rufián ha dit: “No es pot implementar una república contra el 50%” i “No es pot fer la independència contra l’Hospitalet, Santa Coloma, Badalona, Castelldefels...”. Certament, cap nació no pot prescindir de la meitat dels seus nacionals sense deixar-hi la pell. Ni d’una meitat ni de l’altra.

També he pogut constatar la preocupació d’alguns exponents significatius de JxCat per la fuga atemorida de vots d’esquerres cap a Ciutadans, en una reacció defensiva enfront de l’unilateralisme independentista. Caldria, ara, que JxCat aprengués a competir amb ERC sense posar en risc la nova perspectiva espanyola ni el retrobament nacional a Catalunya. No cal que renunciï a cap objectiu, només cal donar ocasió a una sortida per a una nova etapa.

L’altre dia, paradoxalment, Oriol Junqueras, en la seva conversa amb Jordi Évole, semblava temptat pels vells anatemes pujolians contra el PSC, fent de les conegudes discrepàncies un pecat teologal. Cal estalviar-se els anatemes, uns i altres, perquè els anatemes acaben separant i polaritzant amples segments socials. I la polarització, ja se sap, dona el predomini als energúmens, que a tot arreu n’hi ha. Urgeix, també a Catalunya, que passi al davant la voluntat d’esmena i de retrobament, l’afany per refer la unitat civil, la cerca del denominador comú que cohesiona i confirma la nació.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.