Pares i mares imperfectes

L’anhel de per­fecció d’Ins­ta­gram, en què apa­ren­tem com­plir els paràmetres neo­li­be­rals de tre­ba­lla­dor com­plet que té un oci precís dins una vida autèntica, esdevé drama quan l’abo­quem a uns estàndards de per­fecció paren­tal que con­dem­nen els nos­tres fills a la psi­coanàlisi del divan. Tragèdia. Angoixa. Frus­tració del que lluita con­tra una uto­pia i s’enfonsa al llit amb el remor­di­ment d’haver errat en qual­se­vol xim­ple­ria anecdòtica que cre­iem essen­cial per tenir una infància equi­li­brada. Així, doncs, el pro­blema rau dins nos­tre i és fruit de la neu­rosi pro­vo­cada per la insistència d’haver de ser per­fec­tes tot obli­dant que la bona edu­cació neix de la nos­tra mateixa imper­fecció.

Per tant, hem de cri­dar als qua­tre vents que som pares i mares imper­fec­tes perquè volem fills feliços, i sí, sovint la caguem amb una esbron­cada fora de lloc perquè estem exhaus­tos, i no sem­pre donem el cent per cent al seu cos­tat perquè ens bui­dem per tirar enda­vant la tribu, i a vega­des, ter­ri­ble tabú, neces­si­tem des­can­sar de la seva presència per recor­dar qui vam ser men­tre fem l’amor tran­quil·lament amb la pare­lla, i sovint, no t’enga­nyis, amb el fill gran limi­tes la lli­ber­tat que aca­baràs venent a preu de saldo al petit, perquè al final nosal­tres també anem apre­nent de mica en mica com edu­car per trans­me­tre feli­ci­tat i bon­dat. Un objec­tiu com­plex que tan sols es pot acon­se­guir amb l’ús sin­cer de les parau­les si us plau, gràcies i perdó, que par­tei­xen pre­ci­sa­ment de reconèixer que res és per­fecte i que a pesar dels esforços, algu­nes vega­des come­tem l’error de ferir qui més voldríem pro­te­gir. Així, doncs, fugim com de la pesta d’aquests curan­de­ros de la feli­ci­tat que ofe­rei­xen benes­tar amb fotos adul­te­ra­des d’espais idíl·lics, i abra­cem sense escrúpols la rutina domèstica que engloba un dia a dia feliçment defectuós al seu cos­tat. No els enga­nyem, mos­trem el que hi ha i veuràs com dis­mi­nu­ei­xen els remor­di­ments absurds d’una mala pater­ni­tat tot can­tant allò que a vega­des una baja­nada ens indica de sobte que ens en sor­tim.

En defi­ni­tiva, no obli­dis que per una qüestió de llei natu­ral el dia de demà aca­baràs tenint retrets ine­vi­ta­bles de la teva tasca edu­ca­tiva perquè part de la seva feina ado­les­cent con­sis­teix a rene­gar de la teva gene­ració, però quan es facin grans et jut­ja­ran per si vas ser hon­rat, i l’hon­ra­desa par­teix de la veri­tat que t’ense­nya a ser feliç amb un dia a dia nor­mal fruit d’una vida nor­mal amb experiències més o menys nor­mals. Així, doncs, tanca el canal de Walt Dis­ney, pro­hi­beix les pel·lícules de Hugh Grant, i explica’ls que sí, que pot pas­sar que estudiïs i sus­pen­guis, que cai­guis mala­ment sense saber per què, que t’ena­mo­ris de la per­sona equi­vo­cada, i que els Reis d’Ori­ent no tre­ba­llin tant com per por­tar or, encens i mirra a cadas­cuna de les cases del poble.