Opinió

Tribuna

Construccions mentals

“No és lícit que una construcció mental vulgui liquidar una realitat verificada

No és lícit que un prejudici substitueixi el judici, i censurable la pretensió que la fantasia esmicoli els fets o que una construcció mental vulgui liquidar una realitat verificada. Ho esmento arran de les recents referències periodístiques als conceptes d’història i de pseudohistòria, pertocants al tema de Jordi Bilbeny i l’Institut Nova Història; tema que sembla que torna a l’actualitat. Benvingut sigui perquè obre l’oportunitat de recordar l’evolució de l’ensenyament de matèria tan fonamental com la història.

En efecte, durant l’antic règim les monarquies absolutes es perpetuaven no només per la força bruta, sinó també mitjançant la coerció de les consciències insuflant als súbdits valors d’obediència i submissió al poder, emanació “natural” de la divinitat. L’ensenyament d’una religió de terror i càstig eterns esdevenia així l’eina òptima. Al llarg del segle XIX, l’envestida de la burgesia com a nova classe social hegemònica i la irrupció del constitucionalisme van portar a la substitució de la religió, com a eina d’adoctrinament, per la història. La nova religió laica era el nacionalisme, el mite espanyol de “l’estat-nació” i l’eina cabdal per aconseguir una “cohesió social” era l’invent d’un passat comú entre tots els “ciutadans”, com més reculat i gloriós, millor. El romanticisme dibuixava el paisatge perfecte per a desenvolupar els nous valors. Emergeixen dins la historiografia romàntica uns avantpassats en els quals es condensen les que se suposen eternes virtuts hispàniques. Uns personatges representatius de tots, ja que tots els “ciutadans” són iguals, i iguals i homogenis han de ser tots els components de la “gran nació espanyola”; personatges exemplars i heroics (Indíbil y Mandonio, Viriato, Don Pelayo, el Cid Campeador, Guzmán El Bueno, Los Reyes Católicos, Daoiz y Velarde, etc.). I, encara que constitucional, cal posar l’accent, amb tot el vigor, en la monarquia, institució representativa del “alma del pueblo”, o sigui, d’una essència perenne.

Al segle XIX, com ara, el control del sistema escolar era element cardinal per a la construcció del procés “nacional” i la forja del nou “patriota” espanyol. Aquesta antiquada construcció mental continua plenament vigent, resta intacta, incòlume, si no incrementada, en moltes ànimes espanyolistes, gaudint d’intens predicament en les més encimbellades elits, les que ostenten, en definitiva, el poder real. Heus aquí, doncs, el perquè d’un tractament intensiu i acuradíssim de material tan sensible com és la història i de la necessitat de separació dràstica, sense pietat ni matís, de la història i de la pseudohistòria.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.