Opinió

Tribuna

Millors del que es pensen

Ho explicava una tuitaire estremida. Al barri de Sistrells de Badalona, una trentena d’ultradretans van assaltar una casa ocupada per expulsar-ne els habitants. Van destrossar la porta principal, van llançar pedres i van enverinar la nit amb proclames racistes. “Iros a vuestro país, venís a quedaros con las ayudas”, cridaven de manera exaltada a la parella de joves migrants negres que havien ocupat una caseta que portava temps deshabitada.

Els ho cridaven a ells i al seu fill de mesos sense que aquella imatge d’una parella amb un nadó buscant refugi els evoqués cap estampa de l’imaginari cristià, cap d’aquells valors profunds que els que donen verb i cos doctrinari a la seva fúria diuen que cal preservar de la invasió dels bàrbars. I brandaven, a la vegada, l’odi i barres de ferro per salvar la propietat i el país, i ho feien sense notar ni el més lleu tremolor a la consciència, sense percebre cap signe vital d’empatia. I no només això: sentien que formen part d’alguna cosa que els transcendeix, d’una èpica, d’una lluita que els dignifica. És el mateix que senten els feixistes que persegueixen i apallissen refugiats i voluntaris a Lesbos. Han entès el missatge dels seus, les directrius, han estat convocats, i ells, com soldats d’una bèstia que fa temps que s’alimenta, compareixen al camp de batalla. Són repugnants, en efecte, no aguanten la nostra mirada neta i decent, però existeixen perquè capten i metabolitzen els prejudicis, el ressentiment, la por i el racisme que fa temps que s’emmagatzema a l’enorme núvol de les nostres dèries socials.

Els assaltants de Sistrells no existirien sense els coquetejos de l’Albiol amb el racisme, sense les intoxicacions de Vox, sense tots els que proven de pescar vots i poder en la profunditat de les baixes passions. O, fins i tot, sense les plomes refinades que acusen d’altivesa bonista i d’una superioritat moral insuportable a qui simplement defensa drets fonamentals. Perquè creixi la bèstia, perquè el govern grec enviï l’exèrcit a disparar contra barquetes que arriben plenes de gent que fuig de l’horror, perquè la Unió Europea encarregui a Turquia i al Marroc que ens faci la feina bruta, cal alimentar-la.

Cal relativitzar els crims, ocultar els tractats internacionals que protegeixen els drets, negar les alternatives polítiques, abandonar els pobles que reben les onades de refugiats, exagerar l’impacte d’uns centenars de milers o un milió, tant és, en un continent envellit de 500 milions d’habitants, ocultar les responsabilitats en l’origen de la tragèdia, ignorar l’enorme cultiu d’odi que genera tant de menyspreu, nodrir el cinisme i les hipocresies socials. Ho fan en el nostre nom per guanyar i mantenir-se en el poder, però no perquè siguin criatures particularment malignes, sinó perquè es pensen que nosaltres, en el fons, de manera banal o activa, sí que ho som. I és per aquesta raó tan simple que tossudament, sempre i a tot arreu, els hem de demostrar que s’equivoquen.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.